31 de jul. 2011

ELS 3000 DEL PIRINEU

31 de Juliol de 2011

M’agrada fer muntanya amb calma, gaudint del silenci i de la solitud que encara tenim a bona part dels nostres boscos i muntanyes. Desde fa temps hi ha polèmica sobre quants cims hi ha al Pirineu que passin dels 3000 metres, de fet a mi aquesta polèmica no  m’importa gens ni mica, però hi ha un llibre (Los 3000 m. de los Pirineos), escrit per Luís Alejos, una autoritat en el tema dels tres mil, que divideix el Pirineu en 11 sectors, 11 sectors que penso que són una bona manera de conèixer el Pirineu més alt en la seva magnífica amplitud, sense oblidar-nos del Pirineu més Oriental ni del més Occidental, tan bonic com els onze sectors que aquí us detallaré.
Els sectors en qüestió són venint de l’Atlàntic:

Sector 1:             BALAITUS, amb el mateix Balaitus (3.144 m.) com el més alt de la zona, un pic molt bonic, tan en la seva aproximació, com en el seu ascens. N’hi ha d’altres prou atractius, el Gran Facha, Els Inferns, el Garmo Negro, etc.


Vistes desde el Balaitus
Al cim del Balaitus

Sector 2:             VIGNEMALE, el gran Vignemale és el cim més alt (3.298 m.), cim tremendament emblemàtic per excursionistes, pujant per la glacera, de les poques que ens queden al Pirineu, que és la via normal, però també per escaladors, el famós Colouir de Gaube, entre d’altres vies, els hi fa perdre el son. Els cims estan molt juntets en aquest sector, n’hi ha d’altres, el Petit Vignemale, Pitón Carré, Gran Tapou, etc.


El Vignemale desde la ruta normal 
Al cim del Vignemale, fa molts anys !!
El Colouir de Gaube
Sector 3:             MONT PERDUT, el mateix Mont Perdut (3.355 m.) és el més alt i el tercer més alt dels Pirineus, de una bellesa increïble, igual que tota la zona, amb la Vall d’Ordesa, la de Cotatuero, la de Pineta, etc., zona extraordinàriament bonica i espectacular amb la Bretxa de Roland i la cova glaçada de Casteret. Evidentment hi ha un munt de pics de 3000 metres, Cilindre, Marbore, Casc, Taillón, etc., pensem que s’estén desde la Punta de las Olas fins els Gabietos, deixant una mica separat només al Astazu.


Vista del sector 3: Mont Perdut 
Segueix la vista, desde el Cambeil.

Sector 4:             LA MUNIA, La Munia és el més alt (3.133 m.), zona molt petita però magníficament situada entre sectors espectaculars, per tan molt bon mirador. La Munia és un cim molt bonic de pujar, tan per l’aproximació com per la zona més alta, amb el famós pas del Gat a la cresta del cim. La zona només té 5 o 6 cims de 3000 metres i algun d’ells agafat amb pinces.


Pujant cap a la Munia
Cim de la Munia

Sector 5:             PIC LONG, el Pic Long és el més alt (3.192 m.), zona amb grans vistes a totes bandes, com la zona de la Munia,  amb pics tan o més bonics que el propi Pic Long, per exemple el Cambeil (3.173 m.), magnífic mirador de bona part del Pirineu més alt.   


Cim del Campbeil
Sector 6:             GRAN BACHIMALA, té 3.177 m., és un sector que té forma de T, amb el Gran Bachimala en un extrem, el Lustou a un altre i el Culfreda a l’altre.


Cim del Bachimala
Vista del Perdut desde el Bachimala
Vista del Vignemale desde el Bachimala
Sector 7:             POSETS, i ja ens anem apropant al gran Aneto, jo sempre he pensat que els Posets no tenen res a envejar a l’Aneto, en tot cas l’Aneto podria envejar la tranquil·litat que es respira als Posets, menys concorreguts que l’emblemàtic Aneto. Els Posets amb 3.375 m. es el punt culminant de la zona i el segon més alt del Pirineu. Les valls que l’envolten són molt boniques, la Vall d’Estós és magnífica, la zona dels Eristes es de una bellesa salvatge i al mateix temps són un gran mirador de la zona.


Posets, fa molts anys
Sector 8:             PERDIGUERO, el Perdiguero amb 3.222 m. És el més alt, però és una zona amb molts pics de 3000 m. amb molta identitat cada un d’ells, zona amb llacs molt espectaculars i grans crestes, com ara la dels Cabrioulés, divertida i franca. Zona amb una vintena de tres mils.


A la cresta dels Cabrioules.
La cresta dels Cabrioules
Sector 9:             ANETO, hem arribat al Xèrif, 3.404 m., el més alt del Pirineu, amb la seva glacera i els  seus 20 pics principals i uns altres tants de secundaris, tots de més de 3000 m., discutibles o no, però allà estan. Si enllacéssim els pics aniríem desde els bonics Culebras i Vallibierna a una punta, passant per Russell, Tempestats, Aneto, Coronas, Maldito, Maladetes, i al final el Pic d’Alba. Una mica separats l’Aragüells i el Mulleres a l’altre banda.


L'Aneto desde el portilló.
Cim de l'Aneto, 1.977
Sector 10:          COMOLOFORMO, tot i que el més alt és el Comoloformo (3.033 m.), potser la zona és més coneguda per BICEBERRIS, sobretot pel Nord, divertit i un pelet difícil de pujar. Zona petiteta amb poquets tres mils, però molt emblemàtics. La Punta Alta és molt recomanable, tan per la ascensió com per la seva situació que la fa un mirador excepcional.


La Punta Alta vista desde el Comoloformo
Cim del Comoloformo
Sector 11:           PICA D’ESTATS, hem anat fent camí cap el Mediterrani i així com el Balaitus és el primer 3000 venint de l’atlàntic, la Pica és el primer 3000 venint del Mediterràni, amb els seus 3.143 m. és el cim més alt de Catalunya, l’envolten el montcalm, el pic Verdaguer i el Sotllo. La Pica d’Estats és un cim molt bonic de pujar, llarg i dur, però no pas complicat, està molt concorregut ja que és emblemàtic per tots els catalans aficionats a la muntanya.


Cim de la Pica, 1983. 
Baixant de la Pica per la banda francesa
Recordeu que la muntanya és per gaudir-ne, cap a l’Oest ens queden zones molt boniques a bona part de Huesca, Navarra i Euskadi. Cap a l’Est trobem la zona d’Andorra, Cerdanya, Nuria, Vall Ter, fins a Cap de Creus. Totes elles zones sense tres mils, però molt boniques de conèixer i caminar. En fi, gaudiu de les muntanyes, procureu conèixer el que veieu, sigueu prudents i si sortiu molt sovint federeu-vos !!.