diumenge, de juliol 31, 2011

ELS 3000 DEL PIRINEU

31 de Juliol de 2011

M’agrada fer muntanya amb calma, gaudint del silenci i de la solitud que encara tenim a bona part dels nostres boscos i muntanyes. Desde fa temps hi ha polèmica sobre quants cims hi ha al Pirineu que passin dels 3000 metres, de fet a mi aquesta polèmica no  m’importa gens ni mica, però hi ha un llibre (Los 3000 m. de los Pirineos), escrit per Luís Alejos, una autoritat en el tema dels tres mil, que divideix el Pirineu en 11 sectors, 11 sectors que penso que són una bona manera de conèixer el Pirineu més alt en la seva magnífica amplitud, sense oblidar-nos del Pirineu més Oriental ni del més Occidental, tan bonic com els onze sectors que aquí us detallaré.
Els sectors en qüestió són venint de l’Atlàntic:

Sector 1:             BALAITUS, amb el mateix Balaitus (3.144 m.) com el més alt de la zona, un pic molt bonic, tan en la seva aproximació, com en el seu ascens. N’hi ha d’altres prou atractius, el Gran Facha, Els Inferns, el Garmo Negro, etc.


Vistes desde el Balaitus
Al cim del Balaitus

Sector 2:             VIGNEMALE, el gran Vignemale és el cim més alt (3.298 m.), cim tremendament emblemàtic per excursionistes, pujant per la glacera, de les poques que ens queden al Pirineu, que és la via normal, però també per escaladors, el famós Colouir de Gaube, entre d’altres vies, els hi fa perdre el son. Els cims estan molt juntets en aquest sector, n’hi ha d’altres, el Petit Vignemale, Pitón Carré, Gran Tapou, etc.


El Vignemale desde la ruta normal 
Al cim del Vignemale, fa molts anys !!
El Colouir de Gaube
Sector 3:             MONT PERDUT, el mateix Mont Perdut (3.355 m.) és el més alt i el tercer més alt dels Pirineus, de una bellesa increïble, igual que tota la zona, amb la Vall d’Ordesa, la de Cotatuero, la de Pineta, etc., zona extraordinàriament bonica i espectacular amb la Bretxa de Roland i la cova glaçada de Casteret. Evidentment hi ha un munt de pics de 3000 metres, Cilindre, Marbore, Casc, Taillón, etc., pensem que s’estén desde la Punta de las Olas fins els Gabietos, deixant una mica separat només al Astazu.


Vista del sector 3: Mont Perdut 
Segueix la vista, desde el Cambeil.

Sector 4:             LA MUNIA, La Munia és el més alt (3.133 m.), zona molt petita però magníficament situada entre sectors espectaculars, per tan molt bon mirador. La Munia és un cim molt bonic de pujar, tan per l’aproximació com per la zona més alta, amb el famós pas del Gat a la cresta del cim. La zona només té 5 o 6 cims de 3000 metres i algun d’ells agafat amb pinces.


Pujant cap a la Munia
Cim de la Munia

Sector 5:             PIC LONG, el Pic Long és el més alt (3.192 m.), zona amb grans vistes a totes bandes, com la zona de la Munia,  amb pics tan o més bonics que el propi Pic Long, per exemple el Cambeil (3.173 m.), magnífic mirador de bona part del Pirineu més alt.   


Cim del Campbeil
Sector 6:             GRAN BACHIMALA, té 3.177 m., és un sector que té forma de T, amb el Gran Bachimala en un extrem, el Lustou a un altre i el Culfreda a l’altre.


Cim del Bachimala
Vista del Perdut desde el Bachimala
Vista del Vignemale desde el Bachimala
Sector 7:             POSETS, i ja ens anem apropant al gran Aneto, jo sempre he pensat que els Posets no tenen res a envejar a l’Aneto, en tot cas l’Aneto podria envejar la tranquil·litat que es respira als Posets, menys concorreguts que l’emblemàtic Aneto. Els Posets amb 3.375 m. es el punt culminant de la zona i el segon més alt del Pirineu. Les valls que l’envolten són molt boniques, la Vall d’Estós és magnífica, la zona dels Eristes es de una bellesa salvatge i al mateix temps són un gran mirador de la zona.


Posets, fa molts anys
Sector 8:             PERDIGUERO, el Perdiguero amb 3.222 m. És el més alt, però és una zona amb molts pics de 3000 m. amb molta identitat cada un d’ells, zona amb llacs molt espectaculars i grans crestes, com ara la dels Cabrioulés, divertida i franca. Zona amb una vintena de tres mils.


A la cresta dels Cabrioules.
La cresta dels Cabrioules
Sector 9:             ANETO, hem arribat al Xèrif, 3.404 m., el més alt del Pirineu, amb la seva glacera i els  seus 20 pics principals i uns altres tants de secundaris, tots de més de 3000 m., discutibles o no, però allà estan. Si enllacéssim els pics aniríem desde els bonics Culebras i Vallibierna a una punta, passant per Russell, Tempestats, Aneto, Coronas, Maldito, Maladetes, i al final el Pic d’Alba. Una mica separats l’Aragüells i el Mulleres a l’altre banda.


L'Aneto desde el portilló.
Cim de l'Aneto, 1.977
Sector 10:          COMOLOFORMO, tot i que el més alt és el Comoloformo (3.033 m.), potser la zona és més coneguda per BICEBERRIS, sobretot pel Nord, divertit i un pelet difícil de pujar. Zona petiteta amb poquets tres mils, però molt emblemàtics. La Punta Alta és molt recomanable, tan per la ascensió com per la seva situació que la fa un mirador excepcional.


La Punta Alta vista desde el Comoloformo
Cim del Comoloformo
Sector 11:           PICA D’ESTATS, hem anat fent camí cap el Mediterrani i així com el Balaitus és el primer 3000 venint de l’atlàntic, la Pica és el primer 3000 venint del Mediterràni, amb els seus 3.143 m. és el cim més alt de Catalunya, l’envolten el Montcalm, el pic Verdaguer i el Sotllo. La Pica d’Estats és un cim molt bonic de pujar, llarg i dur, però no pas complicat, està molt concorregut ja que és emblemàtic per tots els catalans aficionats a la muntanya.


Cim de la Pica, 1983. 
Baixant de la Pica per la banda francesa
Recordeu que la muntanya és per gaudir-ne, cap a l’Oest ens queden zones molt boniques a bona part de Huesca, Navarra i Euskadi. Cap a l’Est trobem la zona d’Andorra, Cerdanya, Nuria, Vall Ter, fins a Cap de Creus. Totes elles zones sense tres mils, però molt boniques de conèixer i caminar. En fi, gaudiu de les muntanyes, procureu conèixer el que veieu, sigueu prudents i si sortiu molt sovint federeu-vos !!.                     

dimarts, de juliol 26, 2011

PUNTA ALTA (3.014 M.)

23 de Juliol de 2011

He repetit un pic i això que la meva intenció és no repetir-ne, jo us ho he explicat altres vegades, n'hi ha tans per pujar que no m'agrada repetir-los, però el cas és que el Ramón no havía fet la Punta Alta i per un amic es fa el que sigui, per tan cap a la Punta Alta hi falta gent.
La veritat és que la zona de la Vall de Bohí es mereix sempre una visita i per això no m'ha costat gaire tornar-hi.
Sortim de Gurb a les 6 de la tarda i després de sopar a Ca la Maria, bé com sempre, anem a dormir amb la Marco Polo als peus de la presa de Cavallers. A les set del matí ja estem caminant pujant de dret en direcció a la vall de Comalesbienes, la pujada és brutal de sortida, això és el que té la Vall de Bohí, és molt fonda i l'envolten pics de 3.000 m. per totes bandes, a l'Oest el bonic i magnífic massis del Comoloformo i els Biceberris, a l'est la mole de la Punta Alta, dret al Nord l'estany de Cavallers i l'estany negre, i més lluny el bonic Montardo d'Aran.


La Punta Alta i el Comalesbienes desde el Comoloformo
Altre cop la Punta Alta i el Comalesbienes

Pensem que sortim de 1.785 m. a la presa de Cavallers i ens enfilarem fins els 3.014 m. de la Punta Alta, 1.229 m. de desnivell, pujant per on us proposo es fan de cop, sense anestèsia, l'avantatge és que la baixada la farem per l'estany Negre i el refugi Ventosa i Calvell, fent una circular de una bellesa excepcional.


Aquí podeu veure la ruta que hem seguit
I aqui també, la ruta de pujada.

Si deixeu el cotxe al parquing on hi ha el punt d'informació, teniu de seguir la carretera que puja a la presa i poc abans d'arrivar-hi trobareu un camí que surt a la dreta, prop de unes tanques de fusta, no està indicat, però és evident que si volem fer la ruta de Comalesbienes s'ha de pujar per allà. Seguiu el camí, ample i de bon caminar fins que trobeu un sender que surt a la vostre dreta, força fresat i evident, sense senyalitzar. Començareu a pujar per una tartera de mal caminar, ara per la dreta després per l'esquerra fins que al cap de una horeta escasa arrivareu al final de la tartera on hi ha una escapatoria per la dreta per una xemeneia fàcil de pujar amb un tronc encastat al mig.


La Xemeneia del tronc.

Ara entrem en un bosc i caminem pel llom de una cresta fins que en sortim, sempre en clara direcció Est, al final sortim a una immensa tartera de grans blocs de pedra que anem passant per la dreta, prop del torrent, aprofiteu per agafar aigua, que baixa de l'estany de Comalesbienes, cap on ens dirigim. A mi m'agrada molt caminar pel mig dels grans blocs de pedra i hi passo pel mig, saltant de pedra en pedra, el Ramón però va més per la dreta, pel fons de la vall en direcció a l'estany, en realitat és per allà per on van les fites que indiquen la  ruta normal.
El dia és esplèndit, pero fins ara la ruta està protegida del Sol i hem anat pujant a l'ombra, un cop a l'estany, que passem per l'esquerra agafem la cresta que puja cap el Comalesbienes i amb una fàcil grimpadeta pujem fins el cim del Comalesbienes, que per 3 metres no és un 3.000, en fi 2.997 m., primer cim del dia.


L'Estany de Comalesbienes i a sobre el Pic de la Pala alta de Sarradé (2.982 m.).
Al cim del Comalesbienes.

Com que jo he pujat pel mig de les pedres he guanyat alçada més ràpid que el Ramón i em planto al cim amb 2 hores i 45 minuts, tinc temps per gaudir de un paisatge gloriós, la part de la Vall d'Aran i França estan amb nubols baixos, deixant veure les puntes dels pics, una maravella, en faig fotos i menjo mentre arriva el Ramón, ens fem la foto de rigor i gaudim de les vistes, al cim s'hi està d'escàndol.


Comoloformo i Biceberris a primer terme, al fons l'Aneto
La Punta Alta desde el Comalesbienes
Tuc de Salòria 
Fantàstic !!
Estany de Monges i Montardo d'Aran

Però tenim de continuar i fem camí cap a la Punta Alta, veritable destí del dia. En 10 minutets fem la bonica cresta que uneix els dos pics, no és pas complicada però hi ha un parell de punts on s'ha d'anar amb compte, la timba és important i la cresta estreta.


Punta Alta (3.014 m.)

Un cop al cim tornem a gaudir de les vistes i m'adono que tot i no voler repetir pics n'hi han uns quants al meu voltant que els he repetit, d'Oest a Est veig Biceberris Sud, dues vegades, Mulleres, dues vegades, Montardo d'Aran, dues vegades, Pica d'Estats, Pic Verdaguer i Montcalm, tres vegades, el Comalesbienes i la Punta Alta on som ara mateix, dues vegades. Val a dir que n'hi ha molts d'altres que veig d'aqui estant que son de una sola pujada, Comoloformo, Avellaners, Biceberris Nord, Aneto, Abadias, Posets, Perdiguero, Maladetes, etc, etc.
Ara baixarem per la banda de l'estany negre i el refugi Ventosa Calvell, la ruta normal de pujar aquest cim, fins ara no hem trobat ningú, hem caminat en perfecta soledat, no hi ha res millor. Anem fent cami de tornada passant una colla d'estanys molt bonics, Estany de la Roca, Estany Gran de Colieto, Estany Negre i Estany de Cavallers.


Estany de la Roca
Estany de la Roca
Estany Gran de Colieto
Estany Gran de Colieto, al fons Tumeneja i Pa de Sucre
El biceberris Sud a l'esquerra, Jolís i Simo i Biceberri Nord a la dreta
Aigua clara
Estany Negre
De dreta a esquerra Punta Passet, Comoloformo i Biceberris
Presa de Cavallers

La baixada pels estanys està molt ben indicada, és la ruta normal, un cop al refugi, que forma part dels famosos carros de foc, per tan està molt concorregut, començem a trobar turistes poc muntanyencs que pujen a veure el llac i el refugi, i la tranquilitat que havíem tingut fins ara s'ha acabat, fins el refugi hem trobat 8 o 10 persones.
Al final prop de 8 hores de muntanya estupendes. Gazpatxo i cap a casa !!!



dimecres, de juliol 06, 2011

ELS REFUGIS

6 de Juliol de 2011

ELS REFUGIS DE MUNTANYA

Refugi de Piedrafita (2.120 m.), als peus del Balaitus
Pels muntanyencs els refugis son casa nostra, hi arrivem amb l'il·lusió de pujar aquell cim o fer aquella travessa que hem prepart i desitjat durant molt de temps. Allà fem els derrers preparatius, els guardes dels refugis ens acaben d'orientar, parlem amb companys per saber on aniran el dia següent, amb altres parlem de on han anat i ens expliquen i expliquem sense embuts, sense amagar res, a muntanya tots ens ajudem !!.
Els guardes ens atipen i així, ben d'hora ens fiquem al sac i a descansar, ens espera una bona caminada i cal reposar.
De refugis n'hi ha de tot tipus, uns més acollidors, uns més còmodes, però el que si és ben evident és que son el que diu el seu nom, REFUGIS.

Refugi Emanuele II (2.775 m.) a la Vall d'Aosta
Arrivant al Ref. Gniffetti (3.647 m.), a la Vall d'Alagna
Això és el que se sent quan després d'hores de caminar, arrives al refugi, cansat, amb gana, moltes vegades fred i son, entres a racer de les inclemències meteorològiques, et treus les botes, t'abraçes amb el company i comentes la jugada amb els guardes, mentre et prens un gran te o una immensa sopa calenta. Això no te preu, no es pot explicar, en aquells moments ets a CASA, amb majúscules.

Al refugi de Poqueira (2.500 m.), a Sierra Nevada
Refugi de la Vall Ferrera
 Hi ha refugis molt grans, on hi cap molta gent, amb bons serveis, avui en dia fins i tot dutxes amb aigua calenta. Els subministres els hi arriven amb mules o amb helicòpters, però hi pots menjar i fins i tot prendre una bona cervesa.
N'hi ha d'altres que els serveis son més precaris, però tot i així son el nostre REFUGI.
Refugi de Maupàs
WC al Maupas
També hi ha els refugis vivac, pensats per si t'agafa una tronada en un moment inoportú, solen ser caixes vivac molt petitetes, 10 - 12 plaçes, en llocs poc accesibles, però claus en cas de tempesta imprevista o també per fer-los servir per rutes especialment llargues o complicades.

Caixa vivac al Mulleras

Caixa vivac Bretxa Peitia als Biceberris
A dormir
En tot cas, sigui gran o petit, jo sempre hi dormo com un nen petit, com a CASA !!

A la Cabana Marghérite (4.559 m.), el més alt d'Europa

I si cal podem practicar una de les coses que més m'agraden d'aquest món, dormir sota els estels fent un bon vivac, això si, cal anar ben equipat !!.