dijous, de novembre 28, 2019

ENRIC CODINA



Cantoni, 28 de Novembre de 2019

Sortida al Balaitus 1998 
A vegades la vida es injusta, ahir vaig anar a visitar a un gran amic i esportista, l’Enric Codina, amb el que hem fet mil i una aventures tot fent esport durant més de quaranta anys, ell és més gran que jo, ja en te 85, però sempre hem tingut una gran sintonia i una gran estima.


Amb la canalla un 10

Ell em va fer d’entrenador quan fèiem atletisme i ja llavors mirava d’aplicar noves tècniques d’entrenament, llegint i estudiant, curiós com es ell. Em va ensenyar la importància de la dosificació, de gaudir de l’esport, ell em va introduir en els entrenaments per sèries, tan de moda avui en dia i a més a més entrenàvem junts, corrent incansablement un al costat de l’altre.

Serrabou 1975
L’Enric ha estat pioner en moltes coses al nostre Club Atlètic Vic, va córrer la primera marató de Catalunya, llavors una marató a l’any era més que suficient, i sempre explicava que no va baixar de les 3 hores per qüestió de segons, sempre es va penedir de no portar un rellotge per saber el temps que feia, ja que segons explicava anava tranquil i hagués pogut acabar d’apretar per baixar de les tres hores, avui en dia tothom va super-equipat, llavors les coses eren molt diferents.





Més tard, per allà l’any 1986 ens vàrem comprar les primeres bicicletes de muntanya que van sortir, Mountain Bike, en dèiem, i vàrem començar a pedalar i ja et prometo jo que vàrem pedalar junts.
Quan jo em vaig passar a la bici de carretera li vaig fer dentetes i al cap de poc, quan jo vaig canviar-me la meva li vaig deixar la vella Razesa i es va enamorar de la bici de roda prima, poc després es va comprar una de nova, i a fe e Déu que també vàrem fer km i km junts.



Tinc moltes anècdotes amb ell, però n’hi ha una que m’agradaria compartir en aquest blog, un dia vàrem quedar amb uns companys nous per sortir amb les bicis, la colla que sempre anàvem junts li dèiem l’Avi ja que era el més gran de tots, llavors ja tenia prop dels 70 anys, vàrem anar arribant tots al punt de trobada, prop de Can Caseta a Vic per iniciar la ruta, l’últim d’arribar va ser l’Enric i els dos xicots nous el van mirar com dient: i aquest senyor tan gran vindrà amb nosaltres ??. Total que comencem la ruta i vam anar tots junts fins que va començar la pujada, l’Enric parlant amb els nous. Comencem a pujar, els nous callats i l’Enric xerrant, quan van començar les bufetades ens vàrem escapar tres o quatre i l’Enric amb nosaltres. A dalt vam esperar-los a tots, els dos nous els darrers i fosos, arriben, es miren l’Enric i diuen: quan siguem grans volem ser com vostè !!!. Tots a riure, l’Enric per sota el nas ...

Un dia em va dir que li agradaria anar a pujar alguna muntanya, caminava i corria però muntanyes no n’havia fet mai, el vaig portar al Pedraforca i es va enamorar de l’excursionisme, va venir a caminar moltes vegades amb mi i amb el Ramon, sempre content, sempre agraït, fins i tot ens va acompanyar a sortides més serioses als Alps i va gaudir com un nen petit.

Pedraforca 1987
Alps 1988
Ecrins 2000

Ecrins 2000
Com us deia al principi el vaig anar a veure ahir, a la residència, ja no camina però em va semblar que li va agradar que hi anés i que li fes dos grans petons, el meu cor, però, trencat de pena.




dissabte, d’octubre 12, 2019

1970, ACCIDENT AERI AL MONTSENY


Cantoni, 12 d’Octubre de 2019

Aquí va estavellar-se el vol de Dan-Air el 3 de Juliol de 1970

Avui no us explicaré cap caminada, us explicaré una visita en un lloc amagat del Montseny on fa quasi 50 anys vaig anar-hi amb el meu Pare.Tinc una persona molt estimada que està treballant sobre l’accident d’un avió de Dan-Air, provinent de Manchester i en vol cap a l’Aeroport del Prat, que es va estavellar als peus de les Agudes el 3 de Juliol de 1970.

En aquell racó tan bonic, en mig dels Faigs, van morir-hi de cop 113 persones i jo, llavors un nen de 12 anys, vaig anar-hi amb el Pare pocs dies després de l’accident. Vaig quedar mot colpit, tota la ferralla de l’avió per allà al mig d’aquell bonic bosc, els arbres trencats, el sil·lenci que hi havia van quedar marcats al meu cervell. Hi he passat a prop moltíssimes vegades, en moto, en bicicleta, caminant, sóc un enamorat del Montseny, però mai hi havía volgut tornar.

Aquests dies he ajudat a l’Ot en tot el que he pogut i avui l’he acompanyat al lloc on es va estavellar l’avió, ho he recordat perfectament i quan hi he sigut m’han vingut al cap les imatges d’aquell 1970 i m’han caigut llàgrimes cara avall, 113 morts, families senceres hi van deixar la vida, quasi be 50 anys després encara se’m trenca el cor. Descansin en pau.


Monòlit en el lloc de l'accident
Agafeu la carretera que va de Sant Marçal a Santa Fe, prop del km 26 hi ha un cami que surt a ma esquerra, anant cap a Santa Fe, amb una pedra que posa “Camí particular”, l’agafeu, seguint el camí, primer trencant a l’esquerra en baixada, ignoreu-lo i seguiu de dret, segon trencant a la dreta en pujada, ignoreu-lo i seguiu de dret, aviat trobareu una gran fita de pedres a ma esquerra del cami i allà sota mateix hi ha un monòlit en record de l’accident, en aquella reconada es va estavellar l’avió. 10 minuts des de la carretera.

La fosa comú on reposen les 113 persones mortes a l'accident

L'Ot que està treballant en l'accident

Al menys reposen en un lloc bonic.

Nosaltres, després, hem anat al cementiri d’Arbucies on van ser enterrats tots en una fosa comú tres dies després de l’accident, el 6 de Juliol de 1970. Els familiars no van tenir temps ni d’arribar a l’enterrament, coses d’aquell país en blanc i negre.

dilluns, d’octubre 07, 2019

BALANDRAU, VIA DIRECTA



Cantoni, 7 d’Octubre de 2019

Al cim del Balandrau
Moltes ganes de caminar, moltes i amb el Ramon no hi ha pas problema, només de dir-li que necessitava caminar que ja ens tens a tots dos cap a fer el Balandrau per l’anomenada via directa, una caminada sense gaires complicacions però molt llarga, calen bones cames, superarem 1.400 m de desnivell positiu, i el que fa més mal 1.400 m de negatiu, baixada destructiva.

Cal anar fins a Ribes de Freser, allà agafareu la carretera que ens porta a Queralbs (GIV-5217) i la seguiu durant 6,7 km., trobareu el trencant que porta al Serrat i una pisteta que porta a la Central de Daió en 1 km aproximadament, poc abans de la central hi ha un aparcament a ma dreta on podeu deixar el cotxe. Estem a 1.180 m d’alçada i ens enfilarem fins als 2.585 m del Balandrau, 1.400 m de desnivell.

La Central de Daió amb les Roques de Tot lo Mon al fons

Pont de Daió
Passem el pont de Daió i agafem el camí que ens portaria fins el refugi de Coma de Vaca, molt ben indicat, sense cap possibilitat de pèrdua, anem seguint el Riu Freser per l'esquerra, aigues amunt, per les seves Gorgues, espectaculars !!.

Les Gorgues del Freser

En Ramon estrena sabates !!
En 20 – 25 minuts passem el pont del Grill, a l’esquerra hi ha el magnífic salt del grill, ens hi acostem per gaudir-ne. Seguim camí amunt, ben marcat i fresat sense complicacions i de bon caminar.

Pont del Grill
Salt el Grill
 




En 1:10 – 1:15 h. ens plantem al pont de les Marrades, ara passem a l’altre costat del Freser i comencem a pujar per la banda del Balandrau, el camí ara puja més dret tot fent marrades i en 1:35 – 1:40 h. trobem una pintada de color vermell, molt escandalosa que ens indica el camí a seguir, diu “Directa Balandrau”.

Pont de les Marrades

A la dreta, directa al Balandrau
Ara si que puja el camí i pujarà sense descans fins al cim, impossible que us perdeu, un tal Jan de Muntanyola l’ha pintat en vermell cada 3 o 4 metres en tot el seu trajecte, el sender no està molt fresat ja que no es pas l’ascensió clàssica del Balandrau, però a mida que hi vagi pujant gent es farà més evident.

No es pas cap pujada complicada, no hi ha passos difícils però us caldrà ajudar-vos de tan en tan amb les mans, es sense dubtes una directa molt directa amb trams de roca i altres d’herba, però no parareu de pujar graons i graons, en 20 – 25 minuts des de l’inici de la directa passareu el primer tram rocós, jo he guardat els pals en aquest punt.

El primer tram rocós.

El primer tram rocós, a baix, més o menys al mig de la foto es veu el Ramon

En 35 – 40 minuts un altre tram rocós, tan l’anterior com aquest ben divertits de pujar, aproximadament a l’hora de començar la directa fem un flanqueig a l’esquerra per tal de superar l’últim tram rocós, divertit i sense dificultats remarcables, a partir d’aquí la canal es va obrint i ja anem sortint cap el coll salvant un tram herbós, molt dret i fatigós.

Segón tram rocós

Tercer tram rocós
Passant el tercer tram rocós

Sortim al coll
Sortim al coll en 1:40 – 1:45 h. des de l’inici de la directa, des de el cotxe portem 3:15 – 3:20 h., el Balandrau ens queda a la nostra esquerra, molt a la voreta, de fet en 10 minutets més fem el cim. Des de el cotxe hem trigat, parades incloses 3:30 h.

El Balandrau des de el coll

Ja hi som

Al cim s’hi està divinament avui, hi ha gent que ha pujat per altres camins, des de Tregurà, des de el Refugi de Coma de Vaca, etc., nosaltres hem pujat completament sols per la directa, al cap d’una estoneta de ser al cim apareix un altre company que també ha fet la directa, fem petar la xerrada, mengem, bevem i gaudim de les magnifiques vistes a 360 º, les puntes del Montseny surten de les boires, més lluny el Pedraforca i el Cadí, el Puigmal, el Grà de Fajol, Bastiments, etc. , etc.

Ara cal baixar, hi ha diferents alternatives, el mateix camí de pujada, pel Refugi de Coma de Vaca o pel Serrat, a nosaltres ens sembla interessant baixar en direcció al poble del Serrat i així ho fem, per aquí us caldrà fer servir l’orientació ja que no està pas gaire indicat, seguirem els lloms de la muntanya en direcció S – SO fins que veiem el poblet del Serrat, després girarem poc a poc en direcció N, sempre per senders que van baixant pel bosc, de tan en tan alguna fita o alguna marca vermella, al final trobem una pista que la seguim fins que trobem un indicador que indica La Farga i això ens deixa a 300 m. d’on tenim el cotxe, una baixada poc interessant i carregosa de cames, jo m’atreviria a dir que millor pel camí de pujada o per Coma de Vaca.

Tot baixant ens encantem per veure si trobem algun bolet, però ens plantem al cotxe en 7:00 – 7:15 h. de caminar, parades incloses, feliços i contents de poder gaudir de les nostres magnífiques muntanyes. Com sempre us dic camineu amb prudència, no feu tonteries i si camineu sovint federeu-vos, ajudareu a conservar refugis, pistes, senders, etc.

Una mica del camí de baixada.


dilluns, d’agost 05, 2019

PEDRAFORCA, EL POLLEGÓ INFERIOR (2.445 m.)


Cantoni, 3 d’Agost de 2019

El Pedraforca des de casa

1982, arrivant al Pollegó Superior

1982 baixant la tartera
Des de casa veig el Pedraforca, l’he pujat una colla de cops, la primera vegada el 1977, fa quatre dies, sempre el Pollegó superior, però el dijous passat, tot dinant,  el Ramon em diu, així de cop i volta: “ dissabte fem el Pollegó inferior del Pedraforca”, evidentment no m’hi podia pas negar i ja em tens cap el Pedraforca amb els germans Serra, per tan molt ben acompanyat.

Cal anar fins a Saldes, poc després del poble hi ha el trencant a la dreta, que porta cap el refugi Lluís Estasen. Lluís Estasen (1890-1947) va ser un enamorat del Pedraforca i del Pirineu, obrint-hi infinitat de rutes d’escalada. El refugi porta el seu nom i quan posaven la primera pedra, ell, que hi era present hi va morir de una embòlia, quines coses te la vida oi ??.

Lluís Estasen
El cas és que aneu fins a l’aparcament del refugi on hi ha el sender que ens porta en 10-15 minuts fins al bonic i acollidor refugi (81 places), normalment molt ple de excursionistes i escaladors, si voleu fer-hi nit reserveu:
tel.:  608315312

Us explicaré la ruta des de el refugi:

Des de el refugi cal agafar el sender que ens porta a la tartera, indicat com a “enforcadura", va marxant bastant de pla en direcció Sud, quan sortiu als peus de la tartera central veureu un gran bloc de roca (35 – 40 minuts), hi ha una inscripció de color verd que diu “Pollegó inferior”, hi ha un senderet poc fresat, amb alguna fita i unes marques verdes, va per la banda esquerra de la tartera fins que s’endinsa al bosc de pins. 

El gran bloc als peus de la tartera


El nostre destí


Fa una pujada força dreta i feixuga però sense cap dificultat especial, heu de vigilar de no perdre les marques, el nostre destí es el balcó de la Joaquima (1:10 – 1:15 h), vistes espectaculars, darrera nostre, en direcció O – NO veiem ben clara la ruta a seguir fins el Pollegó inferior. 

Poc abans del balcó de la Joaquima



Just al balcó, darrera meu es veuen les senyals verdes del camí a seguir
Seguim una ressenya que va publicar el Vertex on parla de passos de II i III grau, fins ara res de res, la pendent si que es molt forta i la sensació de verticalitat força acusada, però es va fent be. Al balcó de la Joaquima mengem i bevem, fa calor però ens ho estem passant molt be.

Ara seguim en direcció Oest, pujant una mena de llom rocós es el Cap de Roget, cada vegada les vistes son més espectaculars, baixem a una marcada bretxa, el Pradet  (1:25-1:30 h), aquí hi ha dos camins, un en pujada a la nostra esquerra, marcat amb color verd, ignoreu-lo, un altre de dret al nas una mica en baixada, aquest es el nostre, va pujant una mica per sota l’aresta fent ziga-zagues per la vessant de la tartera, la verticalitat es considerable però sense perills, camineu amb prudència i anireu pujant en direcció al nostre destí. De moment no hem trobat a ningú, la tartera i el Pollegó Superior hi ha moltíssima gent.

Pollagó inferior des del Cap de Roget 

Baixant cap el Pradet

La ruta des de el Cap de Roget
Seguim per uns prats molt inclinats en direcció al cim i a una zona més rocosa, de moment tot ha estat fàcil, feixuc, però fàcil, en aquesta zona rocosa hi ha algun lloc on tenim d’ajudar-nos amb les mans, fins que trobem una petita xemeneia equipada amb una cadena, de fet ajuda, però no seria necessària (2:15 – 2:30 h) un cop superat aquest pas ens plantem al cim immediatament, total, pujant amb calma, parades incloses nosaltres hem trigat 2:40 hores des de el Refugi.



Poc abans del tram rocós final
Una mica amb les mans

Al tram de la cadena, l'Angel ben content

I el Ramon també
Al cim del Pollegó inferior (2.445 m)




Poc abans del cim hem trobat 4 companys que baixaven, un cop al cim apareixen dos companys mes ben simpàtics, total 6 persones son les que ens hem trobat en tot el matí.

Aquesta ruta que hem seguit es l’última que va fer el Lluís Estasen abans de la seva mort, ens ha agradat fer-la seguint les passes de un enamorat de les muntanyes, precursor de tantes coses.

Reposem, mengem, bevem i amb molta prudència anem baixant cap el refugi, per la mateixa ruta de pujada, dues horetes i tornem a ser al Refugi, en total una sortida de 4:30 – 5:00 horetes, hem gaudit com nens petits !!

El Pollegó inferior no te pas cap dificultat especial, però no s’ha de tenir gens de por a les alçades i s’ha de ser prudent, amb boira, pluja o neu jo no ho recomanaria pas, a no ser que se sigui molt experimentat. La ressenya del Vertex, com us he dit, parla de passos de II i III grau, a mi no m’ho ha semblat pas, però en tot cas, com sempre us dic sigueu prudents i si camineu sovint federeu-vos.


Aqui podeu veure una mica la ruta

El preu de la sortida, el final de uns pantalons de més de 10 anys !!!