ENRIC CODINA

Cantoni, 28 de Novembre de 2019

Sortida al Balaitus 1998 

A vegades la vida es injusta, ahir vaig anar a visitar a un gran amic i esportista, l’Enric Codina, amb el que hem fet mil i una aventures tot fent esport durant més de quaranta anys, ell és més gran que jo, ja en te 85, però sempre hem tingut una gran sintonia i una gran estima.

Amb la canalla un 10

Ell em va fer d’entrenador quan fèiem atletisme i ja llavors mirava d’aplicar noves tècniques d’entrenament, llegint i estudiant, curiós com es ell. Em va ensenyar la importància de la dosificació, de gaudir de l’esport, ell em va introduir en els entrenaments per sèries, tan de moda avui en dia i a més a més entrenàvem junts, corrent incansablement un al costat de l’altre.

Serrabou 1975

L’Enric ha estat pioner en moltes coses al nostre Club Atlètic Vic, va córrer la primera marató de Catalunya, llavors una marató a l’any era més que suficient, i sempre explicava que no va baixar de les 3 hores per qüestió de segons, sempre es va penedir de no portar un rellotge per saber el temps que feia, ja que segons explicava anava tranquil i hagués pogut acabar d’apretar per baixar de les tres hores, avui en dia tothom va super-equipat, llavors les coses eren molt diferents.

Més tard, per allà l’any 1986 ens vàrem comprar les primeres bicicletes de muntanya que van sortir, Mountain Bike, en dèiem, i vàrem començar a pedalar i ja et prometo jo que vàrem pedalar junts.

Quan jo em vaig passar a la bici de carretera li vaig fer dentetes i al cap de poc, quan jo vaig canviar-me la meva li vaig deixar la vella Razesa i es va enamorar de la bici de roda prima, poc després es va comprar una de nova, i a fe e Déu que també vàrem fer km i km junts.

Tinc moltes anècdotes amb ell, però n’hi ha una que m’agradaria compartir en aquest blog, un dia vàrem quedar amb uns companys nous per sortir amb les bicis, la colla que sempre anàvem junts li dèiem l’Avi ja que era el més gran de tots, llavors ja tenia prop dels 70 anys, vàrem anar arribant tots al punt de trobada, prop de Can Caseta a Vic per iniciar la ruta, l’últim d’arribar va ser l’Enric i els dos xicots nous el van mirar com dient: i aquest senyor tan gran vindrà amb nosaltres ??. Total que comencem la ruta i vam anar tots junts fins que va començar la pujada, l’Enric parlant amb els nous. Comencem a pujar, els nous callats i l’Enric xerrant, quan van començar les bufetades ens vàrem escapar tres o quatre i l’Enric amb nosaltres. A dalt vam esperar-los a tots, els dos nous els darrers i fosos, arriben, es miren l’Enric i diuen: quan siguem grans volem ser com vostè !!!. Tots a riure, l’Enric per sota el nas ...

Un dia em va dir que li agradaria anar a pujar alguna muntanya, caminava i corria però muntanyes no n’havia fet mai, el vaig portar al Pedraforca i es va enamorar de l’excursionisme, va venir a caminar moltes vegades amb mi i amb el Ramon, sempre content, sempre agraït, fins i tot ens va acompanyar a sortides més serioses als Alps i va gaudir com un nen petit.

Pedraforca 1987

Alps 1988

Ecrins 2000

Ecrins 2000

Com us deia al principi el vaig anar a veure ahir, a la residència, ja no camina però em va semblar que li va agradar que hi anés i que li fes dos grans petons, el meu cor, però, trencat de pena.