dilluns, 26 de març del 2012

GARMO NEGRO (3.051 m.)

26 de Març de 2012

Avui us explicaré un 3000 fàcil, encara que una mica llarg de fer, en una zona molt especial, molt torturada per la climatología i de una bellessa adusta. Pujarem un cim del sector del Balaitus, el primer sector de tres mils venint de l'Atlàntic, el GARMO NEGRO, de 3.051 m., no gaire concorregut i poc famós, injustament.
Anirem a Baños de Panticosa, per arrivar-hi anem fins a Sabiñanigo i d'alla direcció a Biescas per la N-250 que va cap el Puerto del Portalet, passareu el pantà de Búbal i al final del panta agafeu un trencant a la dreta, per la A-2606, cap a Panticosa i d'allà cap al Balneari. Nosaltres vàrem dormir en un aparcament que hi ha a l'entrada del recinte, anàvem amb la Marco Polo del Ramon, però prop de l'hotel hi ha un refugi guardat (Tel. 974 48 75 71), on podeu fer nit.
Desde el llac es veu el Garmo Negro i la ruta a seguir, evidentment estem a 1.630 m. i el desnivell de 1.421 m. fins el cim es veu molt clar, ens enfilarem fins a 3.051 m. de dret i sense anestèsia, ja cal que dormiu bé, tot i que no hi ha cap dificultat tècnica. Nosaltres hi vàrem anar el 6 i 7 d'Agost de 2004 i el temps no era gaire bo, però que hi farem, no sempre s'encerta.
El Balneari estava reixent estrenat, l'havíen reconstruit amb tot luxe desde el 2000, però ara m'he enterat que l'han tornat a tancar per falta de clientela i és una bona pena, perquè esta en un lloc magnífic.

El garmo Negro

La ruta vista desde el llac del Balneari
Tal com us deia, dormim a la Marco Polo amb tota comoditat i a les 6 del matí amb un dia força tapa anem amunt, el cami comença a l'altre banda del llac i puja de dret pel bonic bosc d'abets per un sender ben indicat i ben fressat, per tan de sortida no hi ha perdua, guanyem alçada rapidament i veiem el llac i el Balneari als nostres peus.

Aviat sortim del bosc
Aproximanament en 1:30 h passem una zona més rocosa i el mal temps ens atrapa, tirem dret cap el coll al mig de la boira, orientant-nos de tan en tan amb el mapa i el GPS, no sortiu mai sense aquests instruments maravellosos i en 2:45 h ens plantem al coll d'Argualas (2.850 m.).

Zona rocosa, 1:30 h
La boira ens ha atrapat ...
Orientar-nos es vital !!
Ja ho tenim clar, cap el coll, 2:45 h.
Desde el coll cal anar cap a la dreta seguint la carena, de tan en tan cal posar les mans a terra, però ni hi ha dificultats remarcables i així en tres horetes som al cim. Teniem l'intenció de fer altres cims propers, però el mal temps ens fa girar i tornar pel mateix cami, tot i que ens estem una bona estona al cim, esperant que escampi.

A la cresta i a plena boira !!
El Ramon no es para mai, es una màquina de caminar !!
Prop del cim
Al cim
Es l'unic que veurem ......, els llacs de Pondiellos.
Total, vist que no escampa fem un volt per l'aresta i retornem pel mateix camí de baixada, ja que no veiem vista, ens fixem an detalls propers i bonics, inclosa una Marmota que es deixa fotografiar. En fi a les 12 som altre cop al cotxe i tornem cap a casa, un bonic pic, que per la seva situació ha de tenir una vista molt espectacular, encara que el Ramon i jo no en vàrem veure gens.

Passeig per la cresta abans de baixar.
Però la boira no ens deixa estar.
Tot baixant, Marmotes .....
..... insectes de colors .....
.... i flors ens acompanyen !!!

 


 

dimecres, 21 de març del 2012

PICA DEL CANIGÓ (2.784 m.)

21 de Març de 2012

El Canigó desde el Cabrerès

A l'Octubre de 2006 va morir una mica inesperadament el meu tiet Jordi Mata, un gran aficionat a la muntanya amb qui havía tingut la sort de fer alguna caminada i amb qui vaig pujar, junt amb el meu pare, per primera vegada el Turó de l'Home, ja us he explicat que va ser  a l'any 1965, jo tenia 8 anys, vaig quedar enamorat de les muntanyes i no he parat de pujar-ne.
Vaig pensar en fer-li un petit homenatge allà on ell era feliç i vaig fer una caminada pel Cabrerès, la terra on ell va apendre a estimar la muntanya i un altre pel Pirineu, que ell estimava molt, vaig triar la Pica del Canigó, ho vaig comentar al Ramon i ja ens tens camí del Canigó amb la Marco Polo, amb l'intenció de pujar-hi desde Marialles.
Aquests pics tan concorreguts m'agrada anar-hi fora de temporada, d'aquesta manera aconsegueixo més tranquil·litat i com que era Novembre vaig pensar que no hi trobariem gaire gent.

Es fa de dia a Marialles
 

S'ha d'anar cap a Puigcerdà i cap a Mont Louis per la N116, a Joncet agafar a mà dreta la D27 fins a Sahorre i allà la D6, aproximadament a 2 km de Sahorre hi ha un trencant a ma esquerra que porta a Marialles en 9,6 km. A prop del refugi de Marialles surt la ruta cap el Canigó.
Nosaltres dormim amb tota comoditat a la Marco Polo al mateix coll, en aquesta època la pista està oberta al trànsit, a l'estiu crec que la tenen tancada més avall.
Els indicadors, ben clars ens donen 4:30 hores fins el cim, ens sembla molt, pel desnivell i les dificultats però de fet ens es ben igual, el que volem és caminar. El Ramon que em coneix prou bé camina en sil·lenci, respectan el meu espai d'homenatge al tiet i jo ho agreixo. El camí segueix primer el GR-10, després l'abandonarem i seguirem cap a la Pica. Anem seguint un bonic i tranquil caminet pel mig del bosc, agafem aigua de un torrent mig glaçat, doncs a la nit ha fet molt fred, estem a 5 de Novembre.

El Ramon agafa aigua
 Anem seguint el Riu de Cadí, deixant-lo a la nostra esquerra, després el travassem i ja el tindrem sempre a la dreta fins el refugi Aragó, refugi petit i lliure, no gaire net. Després arrivem als plans de Cadí, ja veiem el Canigó al fons amb la seva famosa Bretxa Daurier. Fins aqui hem trigat 1:30 h. en prou feines, hem anat molt lleugers, sense encantar-nos gens.

Ja veiem el camí de pujada
La ruta de pujada
La ruta cap el cim és molt senzilla, a la foto anterior veieu el camí en el tram final, hi ha una grimpada franca i divertida, evidentment cal ser prudents i grimpar amb precaució.
Fins el cim 3 hores escases, bon ritme i completament sols, no hem trobat a ningú, el temps molt bo i la ruta magnífica.

Cim del Canigó
Al cim amb el Ramon, gran amic !!
Al cim gaudim de les vistes i repostem energia, es veu molt bé els Plans de Cadí, per on hem pujat, i tota la ruta clàsica que es fa desde Setcases,passant pel Costabona, les esquerdes de'n Rojà, etc. Un dia us l'explicaré.

Aqui veiem els plans de Cadí i la vall de la dreta per on hem pujat.
Anem tornant a bon ritme, ara ja xerrant i rient, sols fins prop del refugi Aragó on trobem les primeres persones que van pujant cap el cim. En total hem trigat 5:30 hores, parades incloses, hem anat lleugers.
M'alegra haver pogut retra homenatge al tiet Jordi en un pic emblemàtic pels Països Catalans i amb tanta tranquil·litat. Un plaer !!!

Als Estanys de la Pera, amb el Jordi, l'ultima caminada amb ell, primavera 2005





dilluns, 19 de març del 2012

LA MOTO

19 de Març de 2012

Amb la Quima, la millor copilot del mon !!
Ja se que el blog es de caminades, però la meva afició a les dues rodes m'obliga a penjar articles sobre la bicicleta i una mica de moto, l'altre gran passió que tinc.
La MOTO, amb el concepte que sempre n'he tingut jo, es un plaer, conduint amb prudència permet viatjar gaudint de la llibertat increible que dona la moto, sentint les olors de cada zona, la temperatura del dia, el vent, etc.
M'he permès de penjar 4 minutets de moto, si us hi fixeu no fem imprudències, tot i així amb moto vas lleuger, és la grandesa d'aquesta bonica afició.

Amb la Vespa, anys 70
Amb la Ducati, anys 80 
Amb la Kawa 500 KLE
Enamorat de la Varadero 1000
Amb fred
Amb calor 
Amb la Quima, es un plaer !!
Aquesta filosofía m'ha permès fer molts km en moto, sol o acompanyat de la Quima, també gran aficionada a la moto, sense accidents de cap mena, i toco fusta !!. En aquest video vaig amb el Rafel, gran motard, i el meu fill Nil, fa poc s'ha comprat una Honda Deauville i va molt content !!


Amb Golwing 1800, a Collsuspina, el Rafel, en Nil i jo.
PRUDÈNCIA I GAS !!


  


dissabte, 17 de març del 2012

LES AGUDES PELS CASTELLETS

17 de Març de 2012

Vivint a Osona i essent caminador no puc deixar d'estar enamorat del Montseny, no estar-ho sería un sacrilegi, tenim un tresor a tocar de casa i en aquest cas el visito sempre que puc, especialment Agudes i encara més especificament la cresta divertidíssima dels Castellets, una esplèndida grimpada fins la Creu de les Agudes, ruta que al llarg de la meva vida l'he feta de tort i de dret, ja que és una matinal molt divertida, avui us explicaré el camí a seguir.
En primer lloc us he de dir que es una grimpada, s'han de tenir nocions de muntanya i gens de vertigen. Si reuniu aquestes condicions endavant, si no val més anar-hi amb algú experimentat que us faci de guía.
En aquesta grimpada s'hi han iniciat els meus fills, de ben petits i una bona colla d'amics que han descobert les grimpades en aquesta cresta.

L'estrena del Pol

L'estrena del Nil

L'estrena de l'Ot, 2003
Amb neu, 1982
Amb el Ton
Amb la Quima, 1978
La ruta comença agafant la carretera que va de Sant Marçal a Santa Fé del Montseny, la BV-5114, poc després del km 27 trobareu un bon aparcament que s'anomena Area de les Ferreres, allà deixeu el cotxe, veureu la ruta de la cresta perfectament desde l'aparcament.

Aqui veiem la ruta, desde l'aparcament.
Just devant l'entrada a l'aparcament surt el sender marcat amb pintura vermella, aquest sender ens portarà als peus de la cresta més o menys en 30 minuts, llavors tenim d'anar seguint la cresta fins el cim, hi ha algún dels castellets que tenen escapatòria passant una mica per sota de la cresta, sempre per la banda de sant Marçal, mai per la de santa Fe. El camí esta molt fresat i un cop a la cresta us podeu complicar la vida tan com volgueu. Depenent de la traça que tingueu grimpant trigareu entre 1:30 h i 2:00 h fins el cim.

Aqui s'agafa el camí.
La grimpada és franca, amb bones preses i cap pas especialment difícil ni massa aèri, per tan podreu disfrutar, ara bé sigueu prudents la muntanya s'ha de respectar sempre.
Avui s'ha estrenat el Joan, i com tothom que grimpa per primera vegada s'ha agafat amb tots els seus recursos, fins i tot amb les dents, però s'ha portat molt bé, encara que en alguna foto hi posi cara de preocupat.

El Joan a la cresta
Jo crec que em mira malament !!!
També ha vingut el Ramon, amb ell hem fet crestes a molts llocs i molt més complicades, per tan el Joan ha anat molt protegit. Normalment tan jo com el Ramon baixem pel mateix lloc de pujada, desgrimpant la cresta, però les primeres vegades val més no apurar, sempre és més difícil desgrimpar que grimpar, per això hem decidit baixar pel sender que va pels peus de la cresta i que s'agafa desde el coll que hi ha tot anant cap el Turó de l'Home, a la foto següent us hi he posat una fletxa, està indicat com a cami cap a Sant Marçal, i està senyalat amb marques blanques i vermelles de GR, anireu a parar a Sant Marçal i només haureu de fer un troçet de carretera fins l'aparcament. Nosaltres avui hem seguit només un troçet aquest GR, però l'hem deixat de seguida per seguir per un altre sender, una mica perdut que segueix just per sota de la cresta. 

Al cim.
Al fons el Turó de l'Home, i assenyalat amb una fletxa el coll
Total hi dedicareu entre 3 i 4:30 hores, depenent de la pràctica i l'estat de forma, en tot cas boniquísima matinal al Montseny.

De baixada ......
Les Agudes és el cim més alt de la comarca de la Selva, la relació de cims comarcals la tinc en l'article Cims comarcals de Catalunya






dimarts, 13 de març del 2012

BREITHORN (4164 m.) - DÖM (4.545 m.)

12 de Març de 2012



Per fi a l'any 1988 vaig poder anar als Alps, amb 31 anys i un preciós fill d'encara no un any, hi havia somiat infinitat de vegades, però primer els estudis, després els estudis tot treballant i després vinga treballar per guanyar quatre calerons hi havien fet impossible. Però amb perseverança i temps tot arriba i el 7 d'Agost de 1988 vàrem arribar a la Vall de Zermatt, al cor del Valais a plena Suïssa. Boques obertes contemplant un paisatge que ens feia aixecar més el cap que no pas als nostres estimats i coneguts Pirineus. No em cansava de mirar aquells cims esplèndids, amb unes geleres que havia vist en pel·lícules i diapositives un cop i un altre ....

Al càmping de Randa ens vàrem trobar amb el Joan Aurich i el Ramon Bufi, dos grans alpinistes que feia anys que passaven les seves vacances pujant muntanyes als Alps, en tenien el cul pelat i comque eren uns bons amics ens havien orientat dels cims que podíem fer i com els teníem de fer. Allà ens vàrem ajuntar el Jordi Bartrolí, l'Enric Codina i jo mateix, novells en aquelles contrades amb el Joan, el Ramon i una colla d'amics seus, entre els que hi havia gent molt i molt experimentada naturals d'aquelles boniques valls.

Als Alps, com ja us he explicat alguna altre vegada, la muntanya es fa de un altre manera, hi ha una cosa que no tenim als Pirineus, l'aclimatació. Per això abans de fer el pic gran, calia estar tantes hores com fos possible a una alçada ben alta, d’aquí la pujada al Breithorn un bonic i fàcil 4000 situat entre el Matterhorn (Cerví) i el massís del Monte Rosa, amb l'avantatge de que hi ha un telefèric que t'enfila fins al Klein Matterhorn (Petit Cerví), a 3.820 m., de sortida el dia 8-8-88 i sense caminar ja érem més amunt que l'Aneto o el Mulhacén. Un cop al Klein Matterhorn i amb una còmoda marxa sobre neu i gel es puja el Breithorn sense cap dificultat tècnica i en poc més de 2 horetes. Un cop al cim i donat que ens va fer un dia magnífic ens hi vàrem estar tanta estona com vàrem poder i així vàrem aclimatar els nostres cossos a l'alçada. Desde el cim vàrem veure unes vistes que ens van deixar bocabadats, el Matterhorn s'emporta el primer premi, encara que la Dent Blanche no desmereix gens ni mica, el Castor, el Polux, el Liskam, tot el Monte Rosa, etc., etc. Per tan el 8 del 8 del 88 vaig pujar el meu primer 4000.



El dia següent començava el que seria el primer 4000 de veritat, sense ajut de aparells mecànics ens tocava superar 1500 m de desnivell desde Randa fins el Domhutte, refugi del Dom, que intentaríem pujar el dia següent, superant un altre bonic desnivell de 1609 m. La pujada al refugi és molt bonica, el camí puja molt de dret, però a mesura que guanyem alçada la vista és cada vegada més bonica, hi ha algun tram equipat amb cadenes i graons per poder superar-lo amb comoditat i al final el premi de un refugi Suïs, net, acollidor i guardat per autèntics professionals. En aquelles dates et demanaven si estaves federat i ni tan sols tenies d'ensenyar la targeta de federat, jo els hi volia donar i quasi bé s'enfaden, em van dir que ja s'ho creien. Amb els anys i degut a la picaresca de gent de països com ara els més llatins, Espanya, Itàlia, etc., has d'ensenyar el carnet o no s'ho creuen. El Jordi havia passat una mala nit, amb febre inclosa i va pujar al refugi a “tranques i barranques”, comptant que hi vàrem tardar prop de 4 hores l'esforç el va rematar i el dia següent no va poder pujar.

Ens vàrem llevar de negre nit i vàrem començar a pujar l'immens, preciós i molt dur Dom de Mischavel (4.545 m.), setè cim en alçada dels Alps, només el superen per ordre d'alçada el Mont Blanc (4.808 m.), Mont Blanc de Courmayeur (4.765 m.), Dufourpitze (4.633,9 m.), Nordernd (4.609 m.), Zusteimpitze (4.563 m.) i Signalkupe (4.554 m.), de fet els vaig pujar gairebé tots els anys següents.

El primer tram és de roca, amb algun tram de neu i gel fins que es fa un pas una mica aeri equipat amb un cable i alguna que altre clavilla, en aquest punt es va fer clar i l'Enric, poc experimentat a la muntanya va passar una mica espantat, però al veure com ho feia jo i assegurat amb la corda ho va superar amb molta dignitat, després s'agafa la galera fins el cim, pendents molt fortes i amb les dificultats respiratòries pròpies de l'alçada. L'espectacle indescriptible tal i com es pot veure en els 4 minutets de filmació resumida que us hi he penjat.
La baixada pel mateix camí, fins el cim vàrem tardar prop de 6 hores i unes quatre de baixada, per tan vàrem tornar al refugi després de 10 hores i 25 minuts de marxa pel mig dels Alps. Un quatre mil de molt i molt nivell, m'ha quedat sempre en un raconet del meu cor.


dimecres, 7 de març del 2012

CARLIT (2.921 m.)

Tona, 7 de Març de 2012.


Quan van sortir les camares de VHS eren uns aparells molt grans i pesats, però la maravella d'aquella tecnología ens va enamorar i erem prou agoserats per traginar-les amunt i avall pel Pirineu o els Alps, amb tots els inconvenients que tenía el fet de passejar un pes mort com aquell, comptant que per filmar una horeta tenies de portar un parell de cintes i al menys tres bateries, sobretot si feia fred, ja que es descarregaven a tota pastilla.
Per tan amb els anys vaig tornar a la meva veritable passió, la fotografia. Ara però, torno a fer filmacions, tenint present que hi ha camares que son minuscules.
Recopilant filmacions antigues, aquests dies trobo coses que m'agraden molt, una d'elles és aquesta pujada al Carlit, era Setembre de 1988. 
El Jordi no va poder venir a la primera sortida als Alps que vàrem fer aquell estiu, pujant entre altres el maravellós Döm a la Vall de Zermatt, per tan aquella tardor vaig acompanyar-lo arreu on va anar, una mica en compensació per la sortida d'estiu sense ell, en aquells anys erem parella de muntanya inseparables i de fet ho vàrem ser molts anys.
Total, que agafem el cotxe i cap a l'estany de les Bulloses s'ha dit, passant per Puigcerdà i seguint direccio a Mont Lluis hi ha el trencant de les Bulloses. A la mateixa presa deixem el cotxe i passant molts llacs en mig de un paisatge de somni ens anem acostant al magestuós Carlit, ens dirigim al coll que hi ha entre el Carlit i el Colomer, a 2500 m. Un cop al coll el camí més evident es fer la cresteta que ens porta al cim, en aquest cas havía nevat prou com per passar per sota la cresta i anar a buscar una canal molt plena de neu i molt divertida que hi ha just sota el cim. Fins al coll només hi havia traça de una parella de caminadors, però al coll s'havíen arrugat i havíen tornat avall, nosaltres a partir d'aqui vàrem pujar sols amb neu verge, va ser molt bonic i solitari.
Dalt al cim vistes increibles, el Canigó i quasi tot el Pirineu Oriental a la nostra vista i una munió de llacs als nostres peus. M'he permés penjar un resum del que vaig filmar, dura 5,31 minutets, però s'ho val.


Varem trigar 3,30 hores fins el cim, pero en condicions normals i sense neu es puja amb 2,30 - 3 hores.
La baixada va ser pel mateix camí de pujada, saltant i corrent com s'ha de fer en condicions ideals de neu.
Amb els anys l'he pujat tres o quatre vegades el Carlit, però és que s'ho mareix, es una zona molt bonica i molt a prop d'on vivim nosaltres, aneu-hi s'ho mareix !!

diumenge, 4 de març del 2012

MONTSERRAT

4 de Març de 2012

Quan vaig començar aquest blog el meu proposit era penjar caminades de tot nivell, avui en penjaré una de petitona, per fer amb gent poc caminadora, però que els hi agradarà segur.
Montserrat és una muntanya sagrada pels creients i una muntanya màgica pels no creients, però en tot cas és una muntanya magnífica pels caminadors i un paradís pels escaladors. És una muntanya plena de vies d'escalada de tots els nivells imaginables, te alguna via ferrata ben divertida i multitud de canals i rutes esplèndides pels excursionistes, amb la sort de un clima que la fa accesible tot l'any.
Us aniré explicant rutes pe fer, però avui n'hem fet una de petitona i bonica amb la familia, amb algun d'ells molt poc caminador.
Hem sortit de Gurb a les nou del matí per tal de fer un complert a Montserrat, el Claudio, l'Aida i els meus fills no havíen caminat mai per els bonics camins de la muntanya màgica, però tampoc havíen sentit mai l'escolania en directe, per tan hem agafat el cremallera a Monistrol i en poqueta estona ens ha portat al Monestir. Hem aprofitat que al final de la misa d'onze i tots els diumenges l'escolania canta la Salve i el Virolai. A l'escolania hi ha en Pau, el fill de uns bons amics nostres i encara ens ha fet més gràcia sentir les seves boniques veus.

Amb el cremallera cap al Monestir
L'escolania

Els protagonistes
Un cop acabada la cantada ens hem dirigit de dret al funicular de Sant Joan, en poca estona, tot i que el Claudio no ho veia gaire clar, ens hem plantat a l'estació de dalt, allà hi ha multitud de posibilitats de tornada cap al monestir, però avui he triat el camí de Sant Miquel, és curtet i bonic, aproximadadament es tarden 45 minutets fins el monestir.


el funicular puja de dret
I el Claudio no ho veu pas clar
I ja som a dalt, ara només cal baixar a peu.
  Per tan petita caminadeta de poc menys de una horeta, altre cop cremallera i dinar a Manresa, matinal de turisme amb una estiradeta de cames en un indret magnífic.

Sant Joan
Cami avall
.........
Sant Miquel