13 de març 2012

BREITHORN (4164 m.) - DÖM (4.545 m.)

12 de Març de 2012



Per fi a l'any 1988 vaig poder anar als Alps, amb 31 anys i un preciós fill d'encara no un any, hi havia somiat infinitat de vegades, però primer els estudis, després els estudis tot treballant i després vinga treballar per guanyar quatre calerons hi havien fet impossible. Però amb perseverança i temps tot arriba i el 7 d'Agost de 1988 vàrem arribar a la Vall de Zermatt, al cor del Valais a plena Suïssa. Boques obertes contemplant un paisatge que ens feia aixecar més el cap que no pas als nostres estimats i coneguts Pirineus. No em cansava de mirar aquells cims esplèndids, amb unes geleres que havia vist en pel·lícules i diapositives un cop i un altre ....

Al càmping de Randa ens vàrem trobar amb el Joan Aurich i el Ramon Bufi, dos grans alpinistes que feia anys que passaven les seves vacances pujant muntanyes als Alps, en tenien el cul pelat i comque eren uns bons amics ens havien orientat dels cims que podíem fer i com els teníem de fer. Allà ens vàrem ajuntar el Jordi Bartrolí, l'Enric Codina i jo mateix, novells en aquelles contrades amb el Joan, el Ramon i una colla d'amics seus, entre els que hi havia gent molt i molt experimentada naturals d'aquelles boniques valls.

Als Alps, com ja us he explicat alguna altre vegada, la muntanya es fa de un altre manera, hi ha una cosa que no tenim als Pirineus, l'aclimatació. Per això abans de fer el pic gran, calia estar tantes hores com fos possible a una alçada ben alta, d’aquí la pujada al Breithorn un bonic i fàcil 4000 situat entre el Matterhorn (Cerví) i el massís del Monte Rosa, amb l'avantatge de que hi ha un telefèric que t'enfila fins al Klein Matterhorn (Petit Cerví), a 3.820 m., de sortida el dia 8-8-88 i sense caminar ja érem més amunt que l'Aneto o el Mulhacén. Un cop al Klein Matterhorn i amb una còmoda marxa sobre neu i gel es puja el Breithorn sense cap dificultat tècnica i en poc més de 2 horetes. Un cop al cim i donat que ens va fer un dia magnífic ens hi vàrem estar tanta estona com vàrem poder i així vàrem aclimatar els nostres cossos a l'alçada. Desde el cim vàrem veure unes vistes que ens van deixar bocabadats, el Matterhorn s'emporta el primer premi, encara que la Dent Blanche no desmereix gens ni mica, el Castor, el Polux, el Liskam, tot el Monte Rosa, etc., etc. Per tan el 8 del 8 del 88 vaig pujar el meu primer 4000.



El dia següent començava el que seria el primer 4000 de veritat, sense ajut de aparells mecànics ens tocava superar 1500 m de desnivell desde Randa fins el Domhutte, refugi del Dom, que intentaríem pujar el dia següent, superant un altre bonic desnivell de 1609 m. La pujada al refugi és molt bonica, el camí puja molt de dret, però a mesura que guanyem alçada la vista és cada vegada més bonica, hi ha algun tram equipat amb cadenes i graons per poder superar-lo amb comoditat i al final el premi de un refugi Suïs, net, acollidor i guardat per autèntics professionals. En aquelles dates et demanaven si estaves federat i ni tan sols tenies d'ensenyar la targeta de federat, jo els hi volia donar i quasi bé s'enfaden, em van dir que ja s'ho creien. Amb els anys i degut a la picaresca de gent de països com ara els més llatins, Espanya, Itàlia, etc., has d'ensenyar el carnet o no s'ho creuen. El Jordi havia passat una mala nit, amb febre inclosa i va pujar al refugi a “tranques i barranques”, comptant que hi vàrem tardar prop de 4 hores l'esforç el va rematar i el dia següent no va poder pujar.

Ens vàrem llevar de negre nit i vàrem començar a pujar l'immens, preciós i molt dur Dom de Mischavel (4.545 m.), setè cim en alçada dels Alps, només el superen per ordre d'alçada el Mont Blanc (4.808 m.), Mont Blanc de Courmayeur (4.765 m.), Dufourpitze (4.633,9 m.), Nordernd (4.609 m.), Zusteimpitze (4.563 m.) i Signalkupe (4.554 m.), de fet els vaig pujar gairebé tots els anys següents.

El primer tram és de roca, amb algun tram de neu i gel fins que es fa un pas una mica aeri equipat amb un cable i alguna que altre clavilla, en aquest punt es va fer clar i l'Enric, poc experimentat a la muntanya va passar una mica espantat, però al veure com ho feia jo i assegurat amb la corda ho va superar amb molta dignitat, després s'agafa la galera fins el cim, pendents molt fortes i amb les dificultats respiratòries pròpies de l'alçada. L'espectacle indescriptible tal i com es pot veure en els 4 minutets de filmació resumida que us hi he penjat.
La baixada pel mateix camí, fins el cim vàrem tardar prop de 6 hores i unes quatre de baixada, per tan vàrem tornar al refugi després de 10 hores i 25 minuts de marxa pel mig dels Alps. Un quatre mil de molt i molt nivell, m'ha quedat sempre en un raconet del meu cor.