12 de Març de 2012
Per fi a l'any 1988 vaig poder anar als Alps, amb 31 anys
i un preciós fill d'encara no un any, hi havia somiat infinitat de vegades,
però primer els estudis, després els estudis tot treballant i després vinga treballar
per guanyar quatre calerons hi havien fet impossible. Però amb perseverança i
temps tot arriba i el 7 d'Agost de 1988 vàrem arribar a la Vall de Zermatt, al
cor del Valais a plena Suïssa. Boques obertes contemplant un paisatge que ens
feia aixecar més el cap que no pas als nostres estimats i coneguts Pirineus. No
em cansava de mirar aquells cims esplèndids, amb unes geleres que havia vist en
pel·lícules i diapositives un cop i un altre ....
Al càmping de Randa ens vàrem trobar amb el Joan Aurich i
el Ramon Bufi, dos grans alpinistes que feia anys que passaven les seves
vacances pujant muntanyes als Alps, en tenien el cul pelat i comque eren uns
bons amics ens havien orientat dels cims que podíem fer i com els teníem de
fer. Allà ens vàrem ajuntar el Jordi Bartrolí, l'Enric Codina i jo mateix,
novells en aquelles contrades amb el Joan, el Ramon i una colla d'amics seus,
entre els que hi havia gent molt i molt experimentada naturals d'aquelles
boniques valls.
Als Alps, com ja us he explicat alguna altre vegada, la
muntanya es fa de un altre manera, hi ha una cosa que no tenim als Pirineus,
l'aclimatació. Per això abans de fer el pic gran, calia estar tantes hores com
fos possible a una alçada ben alta, d’aquí la pujada al Breithorn un bonic i
fàcil 4000 situat entre el Matterhorn (Cerví) i el massís del Monte Rosa, amb
l'avantatge de que hi ha un telefèric que t'enfila fins al Klein Matterhorn
(Petit Cerví), a 3.820 m., de sortida el dia 8-8-88 i sense caminar ja érem més
amunt que l'Aneto o el Mulhacén. Un cop al Klein Matterhorn i amb una còmoda
marxa sobre neu i gel es puja el Breithorn sense cap dificultat tècnica i en
poc més de 2 horetes. Un cop al cim i donat que ens va fer un dia magnífic ens
hi vàrem estar tanta estona com vàrem poder i així vàrem aclimatar els nostres
cossos a l'alçada. Desde el cim vàrem veure unes vistes que ens van deixar
bocabadats, el Matterhorn s'emporta el primer premi, encara que la Dent Blanche
no desmereix gens ni mica, el Castor, el Polux, el Liskam, tot el Monte Rosa, etc.,
etc. Per tan el 8 del 8 del 88 vaig pujar el meu primer 4000.
El dia següent començava el que seria el primer 4000 de
veritat, sense ajut de aparells mecànics ens tocava superar 1500 m de desnivell
desde Randa fins el Domhutte, refugi del Dom, que intentaríem pujar el dia
següent, superant un altre bonic desnivell de 1609 m. La pujada al refugi és
molt bonica, el camí puja molt de dret, però a mesura que guanyem alçada la
vista és cada vegada més bonica, hi ha algun tram equipat amb cadenes i graons per
poder superar-lo amb comoditat i al final el premi de un refugi Suïs, net,
acollidor i guardat per autèntics professionals. En aquelles dates et demanaven
si estaves federat i ni tan sols tenies d'ensenyar la targeta de federat, jo
els hi volia donar i quasi bé s'enfaden, em van dir que ja s'ho creien. Amb els
anys i degut a la picaresca de gent de països com ara els més llatins, Espanya,
Itàlia, etc., has d'ensenyar el carnet o no s'ho creuen. El Jordi havia passat
una mala nit, amb febre inclosa i va pujar al refugi a “tranques i barranques”,
comptant que hi vàrem tardar prop de 4 hores l'esforç el va rematar i el dia
següent no va poder pujar.
Ens vàrem llevar de negre nit i vàrem començar a pujar
l'immens, preciós i molt dur Dom de Mischavel (4.545 m.), setè cim en alçada
dels Alps, només el superen per ordre d'alçada el Mont Blanc (4.808 m.), Mont
Blanc de Courmayeur (4.765 m.), Dufourpitze (4.633,9 m.), Nordernd (4.609 m.),
Zusteimpitze (4.563 m.) i Signalkupe (4.554 m.), de fet els vaig pujar gairebé
tots els anys següents.
El primer tram és de roca, amb algun tram de neu i gel
fins que es fa un pas una mica aeri equipat amb un cable i alguna que altre
clavilla, en aquest punt es va fer clar i l'Enric, poc experimentat a la
muntanya va passar una mica espantat, però al veure com ho feia jo i assegurat
amb la corda ho va superar amb molta dignitat, després s'agafa la galera fins
el cim, pendents molt fortes i amb les dificultats respiratòries pròpies de
l'alçada. L'espectacle indescriptible tal i com es pot veure en els 4 minutets
de filmació resumida que us hi he penjat.
La baixada pel mateix
camí, fins el cim vàrem tardar prop de 6 hores i unes quatre de baixada, per
tan vàrem tornar al refugi després de 10 hores i 25 minuts de marxa pel mig
dels Alps. Un quatre mil de molt i molt nivell, m'ha quedat sempre en un
raconet del meu cor. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada