MÖNCH (4.099 m.) i JUNGFRAU (4.158 m.)

Quan a casa nostra feien l'inauguració dels jocs olímpics de 1.992, nosaltres erem a Suissa per pujar el magnífic i aeri Mönch, per la seva aresta i el magestuós Jungfrau per la ruta normal.

La ceremonia inaugural la vàrem veure a Interlaken, cansats del viatge fins allà de una tirada i preparats per veure la cara nord del Eiger i agafar el cremallera que passa per dins d'aquesta tremenda cara nord. El cremallera ens va portar fins a l'estació més alta d'Europa, el Jungfraujoch, situat al coll que hi ha entre el Mönch i el Jungfrau, a 3.454 m.

Un cop a l'estació ens vàrem dirigir de dret a l'aresta que ens portaria al cim del Mönch, és una pujada molt bonica, amb un primer tram mixte, roca-gel i després una llarga i bonica aresta de gel força aèria. El fet de pujar tan amunt amb el cremallera ens va permetre fer el cim abans de fer la primera nit al refugi del Mönch (3.630 m.), bonic i acollidor, com tots els refugis suissos. De fet el desnivell desde l'estació fins el cim només es de 645 m., tot i que la pujada és entretinguda. El cim es molt petit tots tres junts no hi vàrem poder estar alhora.

M'he permès de penjar una filmació que varem fer durant aquelles dues ascensions, evidentment retallada, dura 5:48 minuts.

Vàrem fer nit al refugi del Mönch i de matinada varem sortir cap el Jungfrau, ens havía fet un dia magnífic per pujar el Mönch i tambe pintava molt be per fer el Jungfrau. Cal travessar tota la galera, enfilar-se per un esperó rocós i anar a buscar un coll amb una paret de gel molt dreta i finalment decantar-se cap a la dreta fins el cim per unes pendents molt fortes, amb uns estimballs de por a banda i banda. S'ha d'anar amb peus de plom i estar molt amatents a qualsevol patinada, les consequències de una caiguda en aquest tram serien fatals.

Evidentment als Alps s'ha d'anar sempre encordat, les glaceres són traidores i pots caure a una rimaia sense sortida.

Mai als Alps havía tingut una temperatura tan fantàstica, ni una calma del vent tan espectacular, de fet al cim del Jungfrau vàrem poder estar-hi amb una senzilla samarreta.

Les vistes desde el cim van ser extraordinàries i de fet no voliem marxar i jo no m'atipava de filmar i filmar. Veiem la major part de cims coneguts, alguns pujats i d'altres els pujaria els anys següents, Mont-Blanc, Mont Rosa, Cerví, Dent Blanche, Brehithörn, Stralhörn, etc., etc.

Amb precaució vàrem anar baixant i tot seguit vàrem tornar a agafar el cremallera i cap a casa i falta gent.

Els Alps són un altre dimensió de muntanya, si un dia puc veure els Himalaies segur que encara seràn un altre dimensió, tot arrivarà !!

EL MEU BONIC PLANETA

Quan camino per aquests mons de Déu, al bell mig de la natura m’adono de la seva grandesa, realment els humans som un petit accident  en l’historia de milions d’anys del nostre meravellós planeta. Si hi rumieu tranquil·lament us adonareu que fem el que fem els humans, el Sol surt cada dia, quan arriba la tardor cauen les fulles per tornar a sortir a la primavera, a la Natura l’hi és absolutament igual si estem alegres o tristos, si hem perdut a una persona estimada o si ens estem matant els uns als altres, ella impassible segueix el seu cicle sense immutar-se.

La sort que tinc d’haver voltat molt de món em fa sentir cada vegada més fill del planeta, les baralles entre veïns, ja siguin d’escala, de barri, de ciutat, de país o de continent les trobo una mica miserables, no parlem ja de baralles per motiu de creences, colors de la pell o de gènere. Això em fa pensar que el nostre planeta te tot el dret a expulsar-nos quan vulgui, perquè a més de creguts som irrespectuosos amb ell, som com uns paràsits quan hauríem d’entendre que si ell ens hi permet viure i gaudir-ne, a canvi, com a mínim l’hauríem de respectar i cuidar.

Segurament els humans desapareixerem del planeta i ell seguirà girant, seguiran caient les fulles i tornaran a sortir a la següent primavera i en pocs cicles no quedarà res de nosaltres, i ell serà com sempre, de color blau. No sé a qui vaig sentir dir que el fascinaven les persones, però odiava l’humanitat, cada vegada hi estic més d’acord. 

 

CANAL DELS GANXOS I LES OLLETES

11 de febrer de 2012

Ens havia quedat pendent fa quinze dies i en teniem ganes d'anar-hi, hem tingut el plaer de tenir amb nosaltres al Ramon Serra i per poc que no fitxem a l'Àngel també. En fi, a les 8 hem sortit de Vic cap a Joanetes, ara amb el túnel de Barcons és un moment anar-hi, aparquem el cotxe a la sortida de Joanetes, direcció al coll de Barcons, just a les últimes cases és d'on surt el cami, ben indicat en direcció Santa Magdalena del Món - les Olletes.

Punt de partida

Són 3/4 de 9 del matí i ens fa un día magnífic, no fa gaire fred i llueix un Sol de primera, ja tinc ganes de veure les vistes desde Santa Magdalena, amb el Canigó al fons i un bon tros del meu estimat Pirineu Oriental. El Joan pateix una mica perquè no te clar com serà això de pujar per unes clavilles, però és un bon caminador i estem segurs que s'ho passarà molt bé.

Qui va dissenyar aquesta pujada no tenia al seu diccionari la paraula "marrada", doncs el cami puja de dret a la canal dels ganxos sense miraments, de dret amunt, agafem un pas tranquil per tal que s'escalfin bé els nostres cosos i així mica en mica anem guanyant alçada pel mig del bosc.

Pujant pel bosc

El Joan en plena "faena"

 Al final sortim del bosc i veiem clarament la ruta que seguirem de pujada, pujarem pel llom en direcció a les antenes que hi ha prop de Santa Magdalena i al final ens ficarem a la canal dels ganxos on la diversió esta garantida, en poc més de una hora ens plantem a la placa en honor a Pere Jubanteny, ferrer de Joanetes que va equipar la canal a l'any 1.963 amb la col·laboració de Joan Barris.

Ruta que seguirem a la pujada.

El Ramon fa cami pel llom de la muntanya.

Les vistes cap a la Garrotxa son cada vegada més boniques, ja estem a nivell del Coll de Barcons i el dia segueix essent esplèndit, estem suant de valent i jo ja fa estona que m'he hagut de treure la jaqueta, però els guants i el gorro no sobren pas.

Vistes cap a la Garrotxa, a l'esquerra del tot el Basagoda, més a la dreta la Mare de Deu del Mon

La placa conmemorativa, fins aquí una horeta.

 Fins ara el camí no te cap problema, i es evident per on hem d'anar, dificilment us podeu perdre, el camí està fressat i marcat amb marques grogues, no moltes, però suficients per no perdre la ruta.

Poc despres de una roca anomenada "el Barret", per la seva forma passem la primera zona equipada, cal tenir present que just en aquest punt tancarem la circular que volem fer, un cop passada la primera zona equipada anirem a l'esquerra, però retornarem per la dreta.

Ara ja entrem a la canal propiament dita, puja molt de dret i el primer tros està equipada només amb unes plaques metàl·liques que fan de graons.

El Barret

Al principi de la canal

Les plaques que fan de graons

 Al final del primer tram de la canal trobem ja el primer pas bonic, sense complicacions, però cal extremar les precaucions, sempre dos punts assegurat, per anar bé una mà i un peu, i amunt, el Joan s'ho mira amb cara de preocupació, però quan veu com puja el Ramon s'hi llança de cap i ho fa prou bé, jo el segueixo al darrera. Fins aquí 1:30 hores.

..........

Disfrutant a tope ......

..... Mireu en Joan que valent ......

..........

Un cop fet aquest primer pas es va pujant per una canal estreta equipada amb clavilles i un bon cable de seguretat, la veritat és que pujem bé i disfrutant, quan la canal gira a l'esquerra, hi ha una campaneta, just a la dreta, on faig una foto al Ramon, però de seguida continuem amunt fins que sortim prop de les antenes i ja veiem l'ermita de santa Magdalena. Hem trigat 1:50 h.

La campana

A plena canal

Santa Magdalena del Món amb el Canigó al fons.

Ja hi sóm

  Disfrutem de les vistes i aprofitem per menjar una mica, ara l'intenció és tornar per les Olletes i empalmar la volta fins a Joanetes, tenim de marxar cap a l'esquerra de l'ermita, tal i com veieu la foto on estem els tres protagonistes, per l'unic camí transitable amb 4x4 que hi ha, en poca estona trobem l'indicador que ens portaria cap el Puigsacalm o cap a les Olletes, agafem un bonic cami que va fent marrades per un magnífic bosc de faigs, amb una mica de neu en algun troçet, però sense complicacions, l'unic pas que era una mica exposat, fa anys quan hi vaig ser per últim cop, ja l'han protegit amb una barana de fusta, i així anar fent ens plantem a l'oratori de les Olletes en tres hores menys un quart, parades incloses. Allà el Ramon ens fa una conferència sobre "la sexualitat de les formigues desde un punt de vista astrològic", que ens deixa bocabadats.

Marrades de les Olletes

Oratori de les Olletes

Un cop aguantada la conferència seguim camí, aqui teniu de parar atenció, poc després de l'Oratori trobareu un  corriol que surt a la dreta en sentit ascendent, per aquí cal seguir, si continueu avall anireu a parar a Sant Privat de'n Bas i per tornar a Joanetes fareu una bona volta. Aquest camí ascendent va sempre per sota els penyasegats en clara direcció a un coll que veureu al fons per tal de poder passar al'altre banda, que és on hi ha Joanetes, hi ha alguna fita i alguna marca groga, però està prou fressat per adonar-vos que aquest és le camí correcta.

Un cop al coll cal no confondre la direcció, teniu de seguir a la vostra dreta tal i com sortiu al coll i anar seguint pels peus del penyasegat per un corriol poc fressat, però molt evident per la direcció que porta de dret al llom per on hem pujat abans de les clavilles. Anem a parar al primer pas equipat tal i com us he explicat abans.

Ara només cal seguir el camí que hem fet de pujada, però de baixada fins el cotxe, total 4:15 hores, MAGNÍFICA MATINAL DE MITJA MUNTANYA AMB EL REGAL DE LA CANAL DELS GANXOS, DE PRIMERA !!

En vermell la pujada, en verd l'últim tram de la baixada, aproximadament.