16 de febr. 2012

EL MEU BONIC PLANETA


Quan camino per aquests mons de Déu, al bell mig de la natura m’adono de la seva grandesa, realment els humans som un petit accident  en l’historia de milions d’anys del nostre meravellós planeta. Si hi rumieu tranquil·lament us adonareu que fem el que fem els humans, el Sol surt cada dia, quan arriba la tardor cauen les fulles per tornar a sortir a la primavera, a la Natura l’hi és absolutament igual si estem alegres o tristos, si hem perdut a una persona estimada o si ens estem matant els uns als altres, ella impassible segueix el seu cicle sense immutar-se.
La sort que tinc d’haver voltat molt de món em fa sentir cada vegada més fill del planeta, les baralles entre veïns, ja siguin d’escala, de barri, de ciutat, de país o de continent les trobo una mica miserables, no parlem ja de baralles per motiu de creences, colors de la pell o de gènere. Això em fa pensar que el nostre planeta te tot el dret a expulsar-nos quan vulgui, perquè a més de creguts som irrespectuosos amb ell, som com uns paràsits quan hauríem d’entendre que si ell ens hi permet viure i gaudir-ne, a canvi, com a mínim l’hauríem de respectar i cuidar.

Segurament els humans desapareixerem del planeta i ell seguirà girant, seguiran caient les fulles i tornaran a sortir a la següent primavera i en pocs cicles no quedarà res de nosaltres, i ell serà com sempre, de color blau. No sé a qui vaig sentir dir que el fascinaven les persones, però odiava l’humanitat, cada vegada hi estic més d’acord.