Quan camino per
aquests mons de Déu, al bell mig de la natura m’adono de la seva grandesa,
realment els humans som un petit accident
en l’historia de milions d’anys del nostre meravellós planeta. Si hi
rumieu tranquil·lament us adonareu que fem el que fem els humans, el Sol surt
cada dia, quan arriba la tardor cauen les fulles per tornar a sortir a la
primavera, a la Natura l’hi és absolutament igual si
estem alegres o tristos, si hem perdut a una persona estimada o si ens estem matant
els uns als altres, ella impassible segueix el seu cicle sense immutar-se.
La sort que tinc
d’haver voltat molt de món em fa sentir cada vegada més fill del planeta, les
baralles entre veïns, ja siguin d’escala, de barri, de ciutat, de país o de
continent les trobo una mica miserables, no parlem ja de baralles per motiu de
creences, colors de la pell o de gènere. Això em fa pensar que el nostre
planeta te tot el dret a expulsar-nos quan vulgui, perquè a més de creguts som
irrespectuosos amb ell, som com uns paràsits quan hauríem d’entendre que si ell
ens hi permet viure i gaudir-ne, a canvi, com a mínim l’hauríem de respectar i
cuidar.
Segurament els
humans desapareixerem del planeta i ell seguirà girant, seguiran caient les
fulles i tornaran a sortir a la següent primavera i en pocs cicles no quedarà
res de nosaltres, i ell serà com sempre, de color blau. No sé a qui vaig
sentir dir que el fascinaven les persones, però odiava l’humanitat, cada vegada
hi estic més d’acord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada