LES BOTES DEL JOAN

 

Cantonigròs, 21 de Setembre de 2021

Les meves botes (1983)

Pels caminadors, les nostres botes han estat molt importants, anys enrere no hi havia aquest magnífic estol de material esportiu a l’abast de tothom, jo també, com el Joan, em vaig comprar les meves primeres botes l’any 1977 amb un gran esforç econòmic.

Eren botes de pell, calia domar-les perquè no fessin mal als peus, per això a vegades les dúiem pel dia a dia, així les manteníem ben adaptades als nostres peus, les soles encolades o collades amb cargolets es canviaven quan es gastaven, les Vibram anaven molt i molt buscades, jo les vaig canviar quatre vegades abans no en vaig comprar unes de més modernes i molt més lleugeres, en fi coses de gent gran.

El cas és que el Joan Aurich, gran amic i immens alpinista, de qui ja us he parlat altres vegades en aquest blog  m’ha passat aquest escrit que m’ha agradat tan que, amb el seu permís, el reprodueixo tal qual, espero que el gaudiu.

--------------------------------------------------------------------------------------

Divertimento

Dies ha vaig enviar-te un escrit d’en Pep Centelles sobre l’aeroport. Amb en Pep i l’Isidre Casals vam pujar el Vinyamala l’any 1977 i amb aquella ascensió va començar l’aventura d’unes botes de muntanya que han contribuït a un dels majors gaudis de la meva vida.

El juny de 1977 acompanyant uns amics pujo a Andorra amb la intenció de trobar  unes botes de muntanya com “il faut” que substituïssin les velles xiruques. Aquí no n’havia trobades. En arribar a Andorra ja em tens de pet a can Viladomat, a Les Escaldes. Descalç però amb mitjons gruixuts, els meus peus deformes es van sentir avinguts a l’instant amb un parell de botes magnífiques. Amor a primera vista!

Però vaig sortir de la botiga amb les mans buides. Massa cares . Em vaig passar l’hora de dinar, mig absent de la conversa, pensant en les meves estimades. Fou a la tarda abans de marxar que l’amor em va fer tornar a Les Escaldes decidit a fer el cop de cap. Abans m’havia assegurat del préstec dels meus amics. No anàvem amb targetes de crèdit, oi?. 4000 ptes és el preu exorbitant que en vaig pagar i que havia provocat l’anar i venir, l’estira-i-arronsa interior i el barrinar durant quatre hores a les Valls d’Andorra.

Quin cop de cap més transcendental! Va fer que aquelles botes participessin en una història apassionant viscuda sempre amb l’amic Ramon. Han ajudat els meus peus a pujar i baixar muntanyes durant més de 30 anys. Trepitjant terrenys calcaris i granítics, amb els grampons rosegant totes les neus i tots els glaços m’han portat al cim d’una cinquantena de 4mils i han triscat 163.423 metres de desnivell positiu (documentat) als Alps.

                            Les botes del Joan

Quina fidelitat, la seva!!! Mita-les en la seva jubilació, pintades per l’amic Josep M Massegú. Quina dignitat en la seva vellesa!!! Si no fos irreverent parafrasejaria C Riba: “Riques del que han donat, i en sa ruïna tan pures”.

           Joan Aurich

Manresa, setembre de 2021