MONTSERRAT

4 de Març de 2012

Quan vaig començar aquest blog el meu proposit era penjar caminades de tot nivell, avui en penjaré una de petitona, per fer amb gent poc caminadora, però que els hi agradarà segur.

Montserrat és una muntanya sagrada pels creients i una muntanya màgica pels no creients, però en tot cas és una muntanya magnífica pels caminadors i un paradís pels escaladors. És una muntanya plena de vies d'escalada de tots els nivells imaginables, te alguna via ferrata ben divertida i multitud de canals i rutes esplèndides pels excursionistes, amb la sort de un clima que la fa accesible tot l'any.

Us aniré explicant rutes pe fer, però avui n'hem fet una de petitona i bonica amb la familia, amb algun d'ells molt poc caminador.

Hem sortit de Gurb a les nou del matí per tal de fer un complert a Montserrat, el Claudio, l'Aida i els meus fills no havíen caminat mai per els bonics camins de la muntanya màgica, però tampoc havíen sentit mai l'escolania en directe, per tan hem agafat el cremallera a Monistrol i en poqueta estona ens ha portat al Monestir. Hem aprofitat que al final de la misa d'onze i tots els diumenges l'escolania canta la Salve i el Virolai. A l'escolania hi ha en Pau, el fill de uns bons amics nostres i encara ens ha fet més gràcia sentir les seves boniques veus.

Amb el cremallera cap al Monestir

L'escolania

Els protagonistes

Un cop acabada la cantada ens hem dirigit de dret al funicular de Sant Joan, en poca estona, tot i que el Claudio no ho veia gaire clar, ens hem plantat a l'estació de dalt, allà hi ha multitud de posibilitats de tornada cap al monestir, però avui he triat el camí de Sant Miquel, és curtet i bonic, aproximadadament es tarden 45 minutets fins el monestir.

el funicular puja de dret

I el Claudio no ho veu pas clar

I ja som a dalt, ara només cal baixar a peu.

  Per tan petita caminadeta de poc menys de una horeta, altre cop cremallera i dinar a Manresa, matinal de turisme amb una estiradeta de cames en un indret magnífic.

Sant Joan

Cami avall

.........

Sant Miquel

MÖNCH (4.099 m.) i JUNGFRAU (4.158 m.)

Quan a casa nostra feien l'inauguració dels jocs olímpics de 1.992, nosaltres erem a Suissa per pujar el magnífic i aeri Mönch, per la seva aresta i el magestuós Jungfrau per la ruta normal.

La ceremonia inaugural la vàrem veure a Interlaken, cansats del viatge fins allà de una tirada i preparats per veure la cara nord del Eiger i agafar el cremallera que passa per dins d'aquesta tremenda cara nord. El cremallera ens va portar fins a l'estació més alta d'Europa, el Jungfraujoch, situat al coll que hi ha entre el Mönch i el Jungfrau, a 3.454 m.

Un cop a l'estació ens vàrem dirigir de dret a l'aresta que ens portaria al cim del Mönch, és una pujada molt bonica, amb un primer tram mixte, roca-gel i després una llarga i bonica aresta de gel força aèria. El fet de pujar tan amunt amb el cremallera ens va permetre fer el cim abans de fer la primera nit al refugi del Mönch (3.630 m.), bonic i acollidor, com tots els refugis suissos. De fet el desnivell desde l'estació fins el cim només es de 645 m., tot i que la pujada és entretinguda. El cim es molt petit tots tres junts no hi vàrem poder estar alhora.

M'he permès de penjar una filmació que varem fer durant aquelles dues ascensions, evidentment retallada, dura 5:48 minuts.

Vàrem fer nit al refugi del Mönch i de matinada varem sortir cap el Jungfrau, ens havía fet un dia magnífic per pujar el Mönch i tambe pintava molt be per fer el Jungfrau. Cal travessar tota la galera, enfilar-se per un esperó rocós i anar a buscar un coll amb una paret de gel molt dreta i finalment decantar-se cap a la dreta fins el cim per unes pendents molt fortes, amb uns estimballs de por a banda i banda. S'ha d'anar amb peus de plom i estar molt amatents a qualsevol patinada, les consequències de una caiguda en aquest tram serien fatals.

Evidentment als Alps s'ha d'anar sempre encordat, les glaceres són traidores i pots caure a una rimaia sense sortida.

Mai als Alps havía tingut una temperatura tan fantàstica, ni una calma del vent tan espectacular, de fet al cim del Jungfrau vàrem poder estar-hi amb una senzilla samarreta.

Les vistes desde el cim van ser extraordinàries i de fet no voliem marxar i jo no m'atipava de filmar i filmar. Veiem la major part de cims coneguts, alguns pujats i d'altres els pujaria els anys següents, Mont-Blanc, Mont Rosa, Cerví, Dent Blanche, Brehithörn, Stralhörn, etc., etc.

Amb precaució vàrem anar baixant i tot seguit vàrem tornar a agafar el cremallera i cap a casa i falta gent.

Els Alps són un altre dimensió de muntanya, si un dia puc veure els Himalaies segur que encara seràn un altre dimensió, tot arrivarà !!

EL MEU BONIC PLANETA

Quan camino per aquests mons de Déu, al bell mig de la natura m’adono de la seva grandesa, realment els humans som un petit accident  en l’historia de milions d’anys del nostre meravellós planeta. Si hi rumieu tranquil·lament us adonareu que fem el que fem els humans, el Sol surt cada dia, quan arriba la tardor cauen les fulles per tornar a sortir a la primavera, a la Natura l’hi és absolutament igual si estem alegres o tristos, si hem perdut a una persona estimada o si ens estem matant els uns als altres, ella impassible segueix el seu cicle sense immutar-se.

La sort que tinc d’haver voltat molt de món em fa sentir cada vegada més fill del planeta, les baralles entre veïns, ja siguin d’escala, de barri, de ciutat, de país o de continent les trobo una mica miserables, no parlem ja de baralles per motiu de creences, colors de la pell o de gènere. Això em fa pensar que el nostre planeta te tot el dret a expulsar-nos quan vulgui, perquè a més de creguts som irrespectuosos amb ell, som com uns paràsits quan hauríem d’entendre que si ell ens hi permet viure i gaudir-ne, a canvi, com a mínim l’hauríem de respectar i cuidar.

Segurament els humans desapareixerem del planeta i ell seguirà girant, seguiran caient les fulles i tornaran a sortir a la següent primavera i en pocs cicles no quedarà res de nosaltres, i ell serà com sempre, de color blau. No sé a qui vaig sentir dir que el fascinaven les persones, però odiava l’humanitat, cada vegada hi estic més d’acord. 

 

CANAL DELS GANXOS I LES OLLETES

11 de febrer de 2012

Ens havia quedat pendent fa quinze dies i en teniem ganes d'anar-hi, hem tingut el plaer de tenir amb nosaltres al Ramon Serra i per poc que no fitxem a l'Àngel també. En fi, a les 8 hem sortit de Vic cap a Joanetes, ara amb el túnel de Barcons és un moment anar-hi, aparquem el cotxe a la sortida de Joanetes, direcció al coll de Barcons, just a les últimes cases és d'on surt el cami, ben indicat en direcció Santa Magdalena del Món - les Olletes.

Punt de partida

Són 3/4 de 9 del matí i ens fa un día magnífic, no fa gaire fred i llueix un Sol de primera, ja tinc ganes de veure les vistes desde Santa Magdalena, amb el Canigó al fons i un bon tros del meu estimat Pirineu Oriental. El Joan pateix una mica perquè no te clar com serà això de pujar per unes clavilles, però és un bon caminador i estem segurs que s'ho passarà molt bé.

Qui va dissenyar aquesta pujada no tenia al seu diccionari la paraula "marrada", doncs el cami puja de dret a la canal dels ganxos sense miraments, de dret amunt, agafem un pas tranquil per tal que s'escalfin bé els nostres cosos i així mica en mica anem guanyant alçada pel mig del bosc.

Pujant pel bosc

El Joan en plena "faena"

 Al final sortim del bosc i veiem clarament la ruta que seguirem de pujada, pujarem pel llom en direcció a les antenes que hi ha prop de Santa Magdalena i al final ens ficarem a la canal dels ganxos on la diversió esta garantida, en poc més de una hora ens plantem a la placa en honor a Pere Jubanteny, ferrer de Joanetes que va equipar la canal a l'any 1.963 amb la col·laboració de Joan Barris.

Ruta que seguirem a la pujada.

El Ramon fa cami pel llom de la muntanya.

Les vistes cap a la Garrotxa son cada vegada més boniques, ja estem a nivell del Coll de Barcons i el dia segueix essent esplèndit, estem suant de valent i jo ja fa estona que m'he hagut de treure la jaqueta, però els guants i el gorro no sobren pas.

Vistes cap a la Garrotxa, a l'esquerra del tot el Basagoda, més a la dreta la Mare de Deu del Mon

La placa conmemorativa, fins aquí una horeta.

 Fins ara el camí no te cap problema, i es evident per on hem d'anar, dificilment us podeu perdre, el camí està fressat i marcat amb marques grogues, no moltes, però suficients per no perdre la ruta.

Poc despres de una roca anomenada "el Barret", per la seva forma passem la primera zona equipada, cal tenir present que just en aquest punt tancarem la circular que volem fer, un cop passada la primera zona equipada anirem a l'esquerra, però retornarem per la dreta.

Ara ja entrem a la canal propiament dita, puja molt de dret i el primer tros està equipada només amb unes plaques metàl·liques que fan de graons.

El Barret

Al principi de la canal

Les plaques que fan de graons

 Al final del primer tram de la canal trobem ja el primer pas bonic, sense complicacions, però cal extremar les precaucions, sempre dos punts assegurat, per anar bé una mà i un peu, i amunt, el Joan s'ho mira amb cara de preocupació, però quan veu com puja el Ramon s'hi llança de cap i ho fa prou bé, jo el segueixo al darrera. Fins aquí 1:30 hores.

..........

Disfrutant a tope ......

..... Mireu en Joan que valent ......

..........

Un cop fet aquest primer pas es va pujant per una canal estreta equipada amb clavilles i un bon cable de seguretat, la veritat és que pujem bé i disfrutant, quan la canal gira a l'esquerra, hi ha una campaneta, just a la dreta, on faig una foto al Ramon, però de seguida continuem amunt fins que sortim prop de les antenes i ja veiem l'ermita de santa Magdalena. Hem trigat 1:50 h.

La campana

A plena canal

Santa Magdalena del Món amb el Canigó al fons.

Ja hi sóm

  Disfrutem de les vistes i aprofitem per menjar una mica, ara l'intenció és tornar per les Olletes i empalmar la volta fins a Joanetes, tenim de marxar cap a l'esquerra de l'ermita, tal i com veieu la foto on estem els tres protagonistes, per l'unic camí transitable amb 4x4 que hi ha, en poca estona trobem l'indicador que ens portaria cap el Puigsacalm o cap a les Olletes, agafem un bonic cami que va fent marrades per un magnífic bosc de faigs, amb una mica de neu en algun troçet, però sense complicacions, l'unic pas que era una mica exposat, fa anys quan hi vaig ser per últim cop, ja l'han protegit amb una barana de fusta, i així anar fent ens plantem a l'oratori de les Olletes en tres hores menys un quart, parades incloses. Allà el Ramon ens fa una conferència sobre "la sexualitat de les formigues desde un punt de vista astrològic", que ens deixa bocabadats.

Marrades de les Olletes

Oratori de les Olletes

Un cop aguantada la conferència seguim camí, aqui teniu de parar atenció, poc després de l'Oratori trobareu un  corriol que surt a la dreta en sentit ascendent, per aquí cal seguir, si continueu avall anireu a parar a Sant Privat de'n Bas i per tornar a Joanetes fareu una bona volta. Aquest camí ascendent va sempre per sota els penyasegats en clara direcció a un coll que veureu al fons per tal de poder passar al'altre banda, que és on hi ha Joanetes, hi ha alguna fita i alguna marca groga, però està prou fressat per adonar-vos que aquest és le camí correcta.

Un cop al coll cal no confondre la direcció, teniu de seguir a la vostra dreta tal i com sortiu al coll i anar seguint pels peus del penyasegat per un corriol poc fressat, però molt evident per la direcció que porta de dret al llom per on hem pujat abans de les clavilles. Anem a parar al primer pas equipat tal i com us he explicat abans.

Ara només cal seguir el camí que hem fet de pujada, però de baixada fins el cotxe, total 4:15 hores, MAGNÍFICA MATINAL DE MITJA MUNTANYA AMB EL REGAL DE LA CANAL DELS GANXOS, DE PRIMERA !!

En vermell la pujada, en verd l'últim tram de la baixada, aproximadament.

CAMPBEIL (3.171 m.) i ESTARAGNE (3.005 m.)

29 de Gener de 2012

Avui us explicaré una bonica circular, pujant dos pics de més de 3000 metres que vàrem fer amb el Ramon el 8 de Setembre de 2007, amb dues coincidències molt especials, pocs dies abans havia mort el gran Lucciano Pavarotti, a mi m'agrada molt la música tot i que sóc un cantant patètic, tot i així al cim li vaig destrossar "Una furtiva lácrima" amb el pobre Ramon mirant-me i trencant-se el pit de riure. Per altre banda a les 4 de la matinada vaig rebre la noticia de que un meu cosi molt estimat entrava a quiròfan per ser transplantat del fetge, fins el dia següent molt tard no vaig saber com havia anat, per sort va anar molt bé i avui en dia és un home nou, per tan els cims els vàrem dedicar de comú acord al gran Lucciano i al Jordi amb fetge nou.

En fi, el cas és que amb la Marco polo del Ramon i passant pel tunel de Bielsa ens vàrem plantar al llac de Cap Long per passar-hi la nit, vàrem arrivar tard, després de sopar a cala Maria com altres vegades que hi passem, bé com sempre.

Aquesta zona pertany al massís de tres mils de Neuville, tal i com us vaig explicar en un altre escrit d'aquest bloc, de titol els 3000's del Pirineu.

Massís del Cambeil

 Com sempre sortim a punta de dia, a les 7 ja estem caminant, s'ha de passar tot el llac i després seguir el riuet que l'alimenta, sempre deixant-lo a la nostra dreta, poc a poc es va fent de dia i surt el sol, donant un color molt especial a les muntanyes que ens envolten.

Surt el Sol

Seguim el riu que alimenta el llac

Això és cap a la Banda del Neuville

La nostra intenció és anar cap el coll de Cap Long i un cop allà anant cap a l'esquerra, seguin l'aresta ens dirigirem de dret al Campbeil, ens fa un dia preciós, sense cap núbol i pujem callats, gaudint de la muntanya, tots dos coneixem aquesta zona i les que ens envolten i tenim moltes ganes de veure la vista espectacular que hi ha desde el coll i el cim, ho veurem tot i amb l'atmósfera tan neta que hi ha esperem un espectacle.

Abans del coll passem una mena d'aiguamolls que rodajem deixant-los a la nostra dreta, al final en dues hores i vint minuts sóm al coll de Cap Long i la vista es esplèndida, maravellosa, ens quedem encantats i anem anomenan tots els pics que veiem, la major part d'ells ja els hem pujat i molts d'ells els hem pujat junts, el més antic de tots, que és el Montperdut el vàrem pujar junts l'any 1978, i no va pas ser el primer que pujavem junts, de sobte ens adonem que fa més de 30 anys que caminem junts, tot un honor !!

Ens apropem al coll i les vistes prometen !! El Vignemale

  Som al coll vistes magnífiques !!

Cami cap el Cambeil desde el Coll

Ara girem a l'esquerra i ens dirigim cap el cim del Campbeil, desde el coll s'albira el cim, no sembla que hi hagi massa estona, el camí es clar i fem via cap el cim, allà acabarem de disfrutar de la vista. En 30 - 35 minuts ens plantem al cim i realment és un mirador extraordinari.

Cim del Campbeil, 3.171 m.

Vistes, la Munia

La vista d'esquerra a dreta

Seguint més a la dreta

El Vignemale

 Desde el mateix cim veiem l'Estaragne més avall i cap all'a ens dirigim, fins ara cap dificultat, una caminada per fer molt espectacular i sense complicacions técniques, només cal resistència i bon estat fisic.

Ara veiem l'Estaragne amb el seu coll

Per l'altre costat el Midi de Bigorre amb les seves antenes

I al cantó contrari del coll de cap long, la llarga cresta del Neuville

Ara tirem avall cap el coll d'Estaragne, hi ha una part de roca on s'ha de parar compte, però te poca dificultat, ens plantem al cim de l'Estaragne en poc més de una horeta, veiem la vall d'Estaragne per la que volem baixar i que ens deixarà a un parell de kilòmetres de on tenim la marco polo.

Prop del coll d'Estaragne, darrera el camí que hem fet

Cim de l'Estaragne, 3.005 m.

Tornem a veure l'estany de Cap Llong

Fins el cim de l'Estaragne, parades incloses hem trigat 4 hores mes o menys, ara baixarem per la vall d'Estaragne fins la carretera que puja cap el llac de cap Llong, es una preciosa vall, força llarga però molt bonica de caminar, en total haurem trigat 6 hores llargues, però ens ho hem passat molt bé, Gazpatxo, café i cap a casa !!. Aneu-hi val molt i molt la pena ......... !!!

Fent el cafetó