diumenge, 13 de novembre del 2011

ENTRENAMENT CONTINU


Ja tenim el peu al coll a l’any 2011, laboralment i socialment està essent  un any molt dur, els nostres polítics no en saben més i nosaltres no tenim prous coll....... per revoltar-nos amb més decisió, en fi, això no era pas el tema, el que volia dir es que a aquestes alçades de l’any l’entrenament que faig és més suau per tal de baixar l’intensitat de tot l’any, el mes d’Octubre l’he tancat amb uns 500 km., i a més hi he afegit un dia de natació a la setmana per tal d’estirar musculatura, novembre i desembre seran mesos d’entrenament de força, fent bicicleta de muntanya i peses, sense oblidar la muntanya i quan comenci la neu, alguna esquiada. Gener i febrer una mica el mateix i a la que millori el fred, altre cop bicicleta de carretera i així, amb voluntat ens anem mantenint més o menys bé.
Ànims i força a tothom.

No cal parar d'entrenar, només abrigar-nos més

dilluns, 24 d’octubre del 2011

PICO DEL LOBO (2.272 m)


Octubre de 2011


Després de fer la bonica circular per Guadarrama i fet el cim autonòmic de Madrid, el Peñalara, aprofitem per anar fins a La Pinilla, encara a la província de Segovia per tal de pujar el cim més alt de Castilla la Mancha (CIMS AUTONÒMICS), el Pico del Lobo (2.272 m), pic situat a cavall de Segovia i Guadalajara, sobre mateix de les pistes d'esqui de la Pinilla, de fet n’era part, ja que al cim mateix hi ha unes horribles runes de unes instal·lacions de un telecadira. Es difícil d’entendre com no s’esborra aquesta cicatriu a la muntanya !!
En fi, nosaltres dormim a la mateixa estació d’esquí, prop del cami que agafarem de matinada, aquesta nit no és tan freda com la de Navacerrada, però dormim igual de bé a la Marco Polo, tot i que el Ramon ronca com mai !!
Matinem força per tal de fer cim tan haviat com poguem, ens queden molts quilòmetres fins a casa i l’endemà treballem tots tres.
Ens hem estudiat el recorregut i creiem que podriem tornar a fer una circular, pujant per les pistes d’esquí, fins a l’estació superior del Gran Plató i d’allà dirigirnos a una bretxa força evident que hi ha cap a la dreta de l’estació, crec que en diuen el Portillo del Lobo, però no ho sé segur. Primer pujem pel mig de un bosc de pins, seguint unes rutes que van fent esses pel mig del bosc i que son pistes de bicicletes de muntanya, travessem un parell de cops una pista d’esqui i finalment sortim a l’estació superior del Gran Plató, d’allà seguim altre cop una pista que ens acosta una mica a la bretxa que tenim entre cella i cella, quan deixem la pista fem un bon troç per terra verge, sense cap camí ni cap indicació, però el nostre nas ens indica que tenim de sortir a la bretxa, poc a poc ens hi apropem i efectivament, un cop a la bretxa hi ha un bon camí dret al cim que queda a la nostra esquerra.

Pujant cap a la bretxa, l'estació d'esqui a baix
Les vistes de la banda Sud són més boniques i a més els humans no hi hem fet tantes animalades, evidentment si no mirem el cim mateix, ja us he dit el que hi ha !! 
Fins la bretxa hem trigat una hora i mitja, a bon ritme, fins el cim hi ha 15 minutets més, alla hem fet parada i fonda, ens hem arrasserat a la banda sud, doncs feia molt vent, i mentre menjàvem hem pogut gaudir de bones vistes, fins hi tot es veu el Peñalara.
Després hem seguit el camí típic, que puja ben bé per l'altre costat del pic, en clara direcció Est, fins a un coll desde on es baixa cap a l'estació en direcció Nord, per un camí molt fressat i evident.
Total, tres hores i mitja, parades incloses, un pic en una zona molt bonica, però molt malmesa pels humans que no tenim remei, que hi farem !!
Amb aquest, 10 cims autonòmics.

Els germans Serra en plana acció !!
Vistes cap el Sud
El cim, amb les runes espantoses !!
Cim del Pico del Lobo (2.272 m.)
Això és el Peñalara desde el Lobos (amb un tele de 300)

diumenge, 23 d’octubre del 2011

PEÑALARA (2.428 m.)

Octubre de 2011

Segueixo amb la meva intenció d'anar pujant tots els cims autonòmics, 17 autonomies del "café para todos", 17 cims autonòmics, amb tot el respecta per les diferents sensibilitats nacionals d'aquesta Espanya tan extranya políticament, pero tan bonica geogràficament, culinàriament, acollidorament ......
Aquesta vegada hem tornat a marxar per intentar rematar dues autonomies en un sol cap de setmana, la primera intenció era Extremadura, tot i les polèmiques que hi ha per veure quin es el sostre d'extremadura, la gent de la terra té clar que es el Calvitero (2.401 m.), a la Sierra de Gredos, i després fer el de Madrid, que es el Peñalara (2.428 m.) a la Sierra de Guadarrama. En un primer moment ens feia molta gràcia conèixer Gredos, però el cim més emblemàtic seria l'Almanzor (2.529 m.), cim més alt de Avila, però no pas de la comunitat de Castella Lleó, que es la Torre de Llambrión (2.642 m.) als Picos de Europa, per altre banda la questió dels quilòmetres ens tiraba una mica enrera, per tan la decisió final va ser, Peñalara i després Pico Lobos (2.272 m.), cim més alt de Castella la Mancha que a més ens agafaba una mica de tornada. Dit i fet, el divendres cap el migdia agafem la Marco Polo i cap a Navacerrada hi falta gent.ç
El camí es molt senzill fins el Puerto de Navacerrada i just al port surt una carretera cap a un altre port que es diu de Cotos, hi ha uns grans aparcaments per la temporada d'esqui on aparquem la Marco Polo del Ramón, després de sopar un cochinillo al poble de Navacerrada. Torno a anar amb els germans Serra, el Ramón i l'Àngel, crec que no es pot anar millor acompanyat per fer montanya, són dos immensos caminadors com ja he comentat altres vegades.

Pujant cap a l'hermana menor
Hermana Menor (2269 m.)
El camí de pujada no és pas gens complicat, mirant el mapa de Guadarrama de l'Alpina, ens ha semblat evident que teniem de fer una circular, pujant per l'entrada del Parc Natural, passant per davant la caseta d'informació i seguint un cami molt arreglat que puja tot fent esses en direcció a la cresta passant per l'Hermana Menor, Dos Hermanas o també Hermana Mayor i finalment Peñalara, una pujada tranquila pel llom de una muntanya arrodonida.
Un cop al cim del Peñalara hem continuat el mateix llom en direcció el Risco de los Claveles i després cap el Risco de los Pájaros, per una cresteta una mica més entretinguda, per baixar cap a la laguna de los Pájaros i la Laguna de los Claveles i finalment tornar al camí molt transitat prop de la Hoya de Peñalara o laguna grande de Peñalara. Aquesta zona en diuen Cinco Lagunas i és molt bonica als peus dels pics que hem fet fa una estona. De la Laguna Grande i per un camí molt transitat de caminadors de diumenge en format familiar tornem cap el coll de Cotos on tenim el cotxe. 

Hermana Mayor (2284 m)
Arribant al Peñalara, es veuen les Hermanas Mayor i Menor
Peñalara (2429 m)
Ancha es Castilla
El propòsit de fer una circular ha estat encertat ja que hem disfrutat molt amb la caminada, sense cap dificultat en cap moment i amb un temps esplèndit.
En total 4 hores parades incloses per conèixer una zona molt interessant i molt diferent al que estem acostumats a les zones que nosaltres frequentem.

Al Peñalara
El Risco de los Claveles
Risco de los pájaros
Aqui veiem un troç del que hem fet
Laguna de los Pájaros
Aquesta sortida es pot fer en familia, és una sortida de un día, sense presa es pot fer bé amb 5 - 6 hores. Amb aquest cim en porto 9 d'Autonòmics, miraré d'anar fent, a veure si els puc fer tots.

Peñalara

  

divendres, 30 de setembre del 2011

HOMENATGE A LA BICI


Setembre de 2011

Hem anat a fer una marxa cicloturista en homenatge al Xavi Tondo, un ciclista profesional molt trempat que va morir en un desgraciat accident fa poc temps, ell vivia i entrenava a la Garrotxa, i els seus amics li van muntar aquesta marxa, 100 x 100 Tondo, per tal de recordar-lo. Total que ens hi vàrem apuntar la colla que sortim en bicicleta, el Quim, el Ramón, el Josep, l'Armand el Nil i jo.
Tot molt ben organitzat, però el temps va ser molt dolent, tan dolent que no se pas si mai m'havia mullat tan anant en bicicleta, la meva intenció era filmar alguna part del recorregut, però amb tanta aigua no vaig poder filmar res, per això avui hem anat a fer Collformic amb el Ramon i hem filmat una miqueta, penjo fotos de la marxa i una mica de filmació de Collformic.

La sortida, 500 ciclistes

El Ramon

En Quim

La canalla, l'Armand i el Nil

En Josep

Un servidor

A pedalar
i pedalar !!
La pujada i baixada de Collformic és un autèntic plaer !!!









dimarts, 23 d’agost del 2011

COLLFRED

23 d'Agost de 2011

Quan sentim a parlar dels ports de muntanya en ciclisme i no n'hem fet mai, no ens podem imaginar la duresa d'aquest bonic esport, ja us he explicat en altres ocasions que la bicicleta de carretera és una de les meves pasions i l'utilitzo per posar-me en forma, és un esport que no castiga tan les articulacions com còrrer, tot i que també m'agrada molt còrrer, el que més faig es bicicleta, guardo els càstigs articulars per la muntanya. Al que anava, avui he pujat per primera vegada un port força desconegut, que ja l'havia pujat per l'altre cantó, venint desde Vidrà i Ciuret, però avui l'he pujat per la banda de Sant Privat de'n Bas, COLLFRED, ha estat un dels ports més durs que he pujat mai i n'he pujat uns quants !!. L'amic Quim volia anar-hi, he pensat que valia la pena anar a prendre vistes, però no se pas si l'acompanyaré quan hi vagi ell !!! 
Us penjo l'altimetria del port, ja veieu les pendents tan tremendes que té.

Altimetria del port

Sortint de Sant Privat vas sempre pel bosc i hi ha força ombra, la pista tot i ser estreta està en molt bones condicions, en tot el port només he trobat un cotxe. Hi ha algún tram molt curt formigonat, a més trobareu 3 o 4 reixes a terra pel bestiar, però no hi ha problemes per passar, ja que les barres son transversals. 
Els 8 primers quilòmetres són molt durs, amb rampes increibles, després es calma fins el quilometre i mig final que torna a pujar força.

Pujant Collfred

Collfred, molt dur !!
Ha estat un port molt dur, tot i estar força bé aquest any, el promig que he tret ha sigut molt baix, 20,8 km/h. Pujant no podia còrrer més, baixant fa por còrrer més. Per tan poc a poc.

dijous, 4 d’agost del 2011

GRAN PARADISO (4.061 m.)

1 d'Agost de 2011

De jovenet, quan el nostre territori de muntanya era el Montseny i el Pirineu més proper a casa nostre, Vall Ter i Núria, basicament, sentiem als excursionistes veterans com explicàven les seves sortides a fer cims de més de 3000 metres, sentiem com parlàven de l'Aneto, Posets, etc. i nosaltres, sense mitjans econòmics suficients ens deliem per anar-hi.
Per fi a l'any 1977 vaig poder tenir una Vespa 160 i amb el Jordi Torras vàrem marxar tot decidits a la captura de 3000's.
1977, al cim del Biceberris Sud amb el Jordi.
Així hi anàvem !!
Les històries dels veterans ja les vàrem poder començar a explicar nosaltres, aquells primers anys vàrem pujar molts pics de totes mides i colors, però hi havia històries que encara ens fascinaven, hi havia pics de 4000 m. als Alps, llegiem i somiavem. L'any 1988 vaig poder anar a fer 4000's, per tan no tingueu presa, tot arriva.

El meu primer 4000, el Breithorn (4164 m.)
Per fi als Alps, tot arriva !!
Aqui us explicaré la pujada al Gran Paradiso, un 4000 molt bonic a la preciosa vall d'Aosta.
Per anar al Gran Paradiso teniu que fer un bonic viatge fins la Vall d'Aosta, una vall italiana preciosa a la que podeu accedir per diferents llocs, travessant grans colls (Petit o Gran Sant Bernard) o llarg tunel (Montblanc), fins a Pont a plè parc Nacional del Gran Paradiso, allà es pot deixar el cotxe i començar a pujar cap el refugi Vittorio Emanuele II, un bonic i acollidor refugi, molt concorregut on és imprescindible trucar per demanar lloc (tel. 39-0-16595710), si no ho feu us podeu trobar que no hi hagi lloc per dormir i un vivac a 2732 m. es un senyor vivac. Del aparcament fins el refugi hi ha 700 m. de desnivell, si sou prou caminadors ja sabreu quin ritme podeu portar i quants metres per hora podeu pujar, podriem dir que es una pujada molt bonica, amb un cami molt ben indicat i fresat, trobareu aigua i una estona d'ombra, en tot cas és un camí molt comode de fer en 2 - 3 horetes de fàcil caminar.

Sortin de l'aparcament, abans d'entrar al bonic bosc .....
Arrivant al refugi Emanuele II 
El Ramon prop del refugi. 
Refugi Emanuele II
Als Alps es comença a caminar molt d'hora i normalment es camina una bona estona de nit. Per els més novells us diré que hi ha dos motius, primer trobar la neu en millor estat i segón evitar els allaus que a la tarda són molt més frequents. Us he de dir que als Alps l'equip és imprescindible, sempre caminar encordats per les glaçeres, portar crampons i piolet i bona roba, a 4000 el mal temps és molt gruixut !!

Als Alps es comença a caminar de nit !!
I així es va fent de dia !! 
Sempre encordats, sempre !!
Del refugi al cim hi ha 1350 m. de desnivell, excepte la primera hora, hora i mitja, el recorregut és sobre neu i gel. En total hi estareu entre 4 i 5 hores fins el cim.
Es un cim de una bellessa increible, tant la pujada com les vistes, penseu que teniu el Montblanc ran mateix, desde la vessant italiana és molt bonic, nosaltres vàrem tenir un dia magnífic, però va ser al segón intent, un parell d'anys abans el mal temps ens va fer recular. La vista del Montblanc en aquest segón intent va ser espectacular.

El Mont Blanc, Mont Maudit, Mont Blanc de Tacul i Agulles de Midi
a primera hora, pujant el Gran Paradiso
La pujada al cim no té més dificultat que l'alçada i la marxa sobre neu i gel, cal estar amatent per si el company rellisca o cau en una rimaia, però al ser un cim molt concorregut la traça sol ser molt bona i evident. A la cresta cimera hi ha un pas una mica aèri on cal vigilar i a més el cim és tan petit que si hi ha molta gent s'ha de fer cua per arrivar.hi. Al cim hi ha un verge, la MADONNA.

La marxa per la glaçera requereix atenció.
Prop de l'aresta cimera. 
Totes les glaçeres en el seu punt més alt solen tenir una rimaia transversal que s'ha de passar, depén de l'època de l'any i de l'estat del gel es pot passar millor o pitjor, en la següent foto la veureu molt bé, els dos primers alpinistes de la cordada l'estan passant.

Prop de la rimaia cimera.
Fent cua per fer cim. 
Ja som a la Madonna 
Vistes desde el cim.
Els Ecrins i el Döm de Niege dese el cim i amb un potent teleobjectiu,
pujat uns anys abans.
El plaer de fer cim, de les vistes i de l'amistat fa oblidar l'esforç i l'hora que ens hem aixecat, ara baixem cap el refugi i com ja us he explicat altres vegades, serem com a casa. Disfruteu de la muntanya !!

Ala glaçera, precaució !!