diumenge, 9 de febrer del 2020

VOLTA PER LES CALES DE BEGUR (3 DE 20)

Cantoni, 9 de Febrer de 2020

AL MAS D'EN PINC
Seguim amb els camins de ronda, procurant fer circulars que combinin mar i muntanya, avui a la zona de Begur, la veritat es que intentarem fer una circular improvisada, venen la Quima i la Carme i ja es temen que no serà una caminadeta curta, la Quima cada dia més valenta ja es veu amb ànims de fer una estona més llarga.

Anirem fins a Begur i deixarem el cotxe a qualsevol dels pàrquings del poble, la ruta comença al carrer del Camí del Semàfor. El primer tram serà per carrers de una urbanització, no gaire bonic, però després millorarà molt i molt. 

PRIMER CAP A VEURE LES VISTES DEL CAP DE BEGUR ON HI HA EL SEMÀFOR DE BEGUR
CAP AQUI
DESPRÉS TORNAREM I SEGUIREM CAP AQUÍ
VISTES DES DE EL CAP DE BEGUR
I EL MATEIX SEMÀFOR
Anem sempre en direcció el Cap de Begur, serà la nostra primera parada, hem seguit sempre el Carrer del Camí del Semàfor, al final es converteix en una pista de terra, deixant a ma esquerra un trencant asfaltat que va decidit avall. Nosaltres per la pista fins que trobem un indicador (Est - Mirador del Cap de Begur / Nord – Sa Tuna), 40-45 min., ens acostem fins el mirador, just darrera del Semàfor de Begur, us explico en paraules de Xavier Febres, que era el Semàfor de Begur:

“Plantarse en lo alto del cabo de Begur es una experiencia en sí misma, sin necesidad de demasiados pretextos. Sin embargo mañana domingo el pretexto lo vale: la entidad Gent del Ter, que se dedica a la protección del patrimonio, convoca una salida colectiva hasta el semáforo del cabo de Begur, funcionalmente difunto pero con la edificación intacta, asediada por la urbanización rampante. Se trata de uno de los puntos más orientales, más adentrados en el mar, de toda la costa catalana: más que la vecina montaña palafrugellense de Sant Sebastià, menos que el Cap de Creus, indiscutido extremo oriental de la Península ibérica. En el cabo de Sant Sebastià se inauguró el año 1857 uno de los faros más importantes del país. A guisa de compensación, en 1883 el gobierno otorgó al vecino cabo de Begur la instalación del semáforo de comunicaciones para la navegación a vapor. Inaugurado después de lentas obras el 10 de  diciembre de 1891, la implantación de la telegrafía sin hilos lo dejó sin utilidad directa poco después. Cerró definitivamente en 1970.

Su instalación se vivió en el pequeño municipio de Begur como una victoria frente a la poderosa villa vecina de Palafrugell. Lo que los viejos begurenses llamaban el semáfru era un título de orgullo, el reconocimiento de la importancia estratégica de la mole del cabo de Begur.

En 1871 el gobierno había aprobado la ley de obligatoriedad del uso del Código Internacional de Señales para la marina de guerra y la mercante. Implicó la construcción en la costa de las estaciones de comunicaciones  llamadas semáforos, levantadas y regentadas por el ministerio de Marina.

Aquel código obligatorio se servía de banderas de distintos diseños y colores entre los barcos y el semáforo, quien transmitía los mensajes por telegrafía con hilos hasta el destino deseado por cada capitán. El barco se aproximaba al punto de la costa donde se encontraba el semáforo y con tres toques de sirena avisaba que quería comunicar. La respuesta sonora indicaba que podía empezar a hacerlo mediante el código de banderas. 

La instauración en 1919 de la telegrafía sin hilos convirtió en obsoleto al sistema. El semáforo prosiguió con funciones de vigilancia, orientación y observación meteorológica, luego automatizadas sin necesidad de técnicos presenciales. Hasta el cierre completo de 1970.

Algunas de aquellas funciones fueron absorbidas por los faros del cabo de Sant Sebastià y el cabo de Creus. Su vecino inmediato rosellonés del cabo Bear, en Portvendres, mantiene aun las funciones de semáforo. El antiquísimo faro de Bear, con la torre piramidal de 27 metros de altura, reconstruida en 1905 con mármol rosado del Conflent y la linterna metálica roja, conserva en activo a su lado el semáforo regentado desde 1861 por la Marina francesa con funciones de vigilancia (navegación, pesca, reserva marina, frontera marítima, espacio aéreo, salvamento) y observación meteorológica.

Cada uno de dichos municipios costeros nutre el orgullo de su propio cabo. La mole de Bear se ha visto tildada de “cabo de Hornos catalán” con un punto de grandilocuencia oceánica. Su estación meteorológica registra con relativa frecuencia tramontanas de 160 km/h. Coinciden con las de este lado, puesto que el viento no conoce fronteras estatales. El semáfru del cabo de Begur, aunque sea hoy un cuerpo vacío, merece una visita, una historia y un respeto.”


Ara reculem altre cop fins al pal indicador, tenim de seguir cap a Sa Tuna, ara es un sender que tot fent marrades baixa cap a Ses Falgarines (30 minuts des de el Semàfor, 1:15 h des de el cotxe). Nosaltres hem baixat fins arran d’aigua i ens hem enfilat per una mena d’escaletes que porten fins a trobar el GR, però es pot evitar aquesta marrada seguin de dret pel carrer Rec de l’Aigua, asfaltat, dalt de tot del carrer ja trobareu el sender del GR, hi ha unes escales que hi van parar.

Ara el camí va seguint la cinglera, amb vistes meravelloses fins que ens plantem al mirador de Sant Josep, davant Ses Pedres Blanques, al Nord Sa Tuna, molt i m olt bonic !!!. Fins al Mirador de Sant Josep 2:00 h.

AL FONS EL MIRADOR DE SANT JOSEP
 

AL MIRADOR DE SANT JOSEP
Parem a menjar i beure i gaudir de les vistes, seguim en direcció el Mirador de Sa Tuna (2:10 h) i pel camí de ronda, ara ja ben cuidat passem per Sa Tuna.

VISTES DES DE EL MIRADOR DE SANT JOSEP

VISTES DES DE EL MIRADOR DE SA TUNA AL NORD

VISTES DES DE EL MIRADOR DE SA TUNA AL SUD

SA TUNA
Seguim el camí fins a la Cala d’Aiguafreda (2:30 h), aquí agafem el Carrer d’Aiguafreda en direcció muntanya (SO), passem la GIV-6534 seguint recta pel Carrer d’Aiguafreda, ara en clara pujada fin que trobem a la nostra dreta el Carrer Garbí, el seguim uns metres i ja trobarem un sender que ens indica Mas d’en Pinc (2:45 h).

AGAFANT EL SENDER AL CARRER GARBÍ

ES AQUEST ...
... I ES AIXÍ.
El sender ara es molt bonic, va passant pel bosc, trobem diferents rètols, poc cuidats, que ens informen del tipus de bosc, dels animalons, etc., sempre pujant fins que arribem al Mas (3:30 h), en aquest lloc i va viure els últims anys de la seva vida la famosa “bailaora” Carmen Amaya i va morir-hi el 19 de Novembre de 1963.


EL MAS D'EN PINC, AMB RAÓ L'AMAYA S'EN VA ENAMORAR


Ara seguim cap el poble per carrers molt bonics, dinem i cap a casa, una volta molt bonica de poc més o menys 4:00 h., sense dificultats i amb vistes i històries ben complertes. Hem fet prop de 10 km. i 567 m. de desnivell positiu.

DINAR I CAP A CASA
Com sempre us dic, camineu amb calma, gaudint de l’entorn i si ho feu sovint federeu-vos, ajudareu a conservar refugis, on us faran descompte, i de passada estareu coberts per una bona assegurança.